Qui més qui menys va quedar bocabadat en veure els resultats del referèndum a Colòmbia. Tothom ho donava per fet, qui pot oposar-se a la pau, a acabar amb més de cinc dècades de guerra? Després, com fan els economistes amb les crisis, van sortir analistes brillants i articles extensos per explicar-nos l’obvietat del que havia succeït, les poderoses raons del ‘no’. “A Santos se li va ficar al cap que d’aquí poc temps ell ja no hi seria i que potser vindria algú al darrere a desfer el que tant els havia costat aconseguir”, em comentava un amic coneixedor de primera mà de la situació al país sudamericà. “I va convèncer el seu entorn que calia referendar el pacte perquè no tingués marxa enrere. Però no va caure que els del ‘no’ portaven dos anys fent campanya i els partidaris del ‘sí’ només una setmana, des que el van signar!”. S’haguessin aprovat els acords de pau de Dayton, que van acabar amb la guerra als Balcans? I els d’Oslo, entre palestins i israelians? Chapultepec? Esquipulas? Cap pau ha estat tan meticulosament consensuada entre els seus negociadors, fins i tot mirant als ulls a les dones per primer cop en la història, pensant que elles acostumen a ser camp de batalla i víctimes alhora. Gairebé de manera simultània, en canvi, la baixa participació (un 43{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f}) va fer que la consulta convocada per Orban a Hongria, per acceptar o no les quotes determinades per la Unió Europea per acollir refugiats, no tingués cap validesa jurídica, tot i guanyar amb un 98{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} de ‘sís’.

Es pot demanar qualsevol cosa a tothom, en qualsevol moment? On comença i on acaba la legitimitat d’un procés així? Som més o menys democràtics per referendar iniciatives que poden anar contra majories i minories? Segurament, aquestes preguntes siguin més velles que la mateixa democràcia i les línies difuses sense cap remei. En públic, negarem haver dit això, però més d’un s’està replantejant la seva afecció al sufragi universal, ara que lluitem per fer participatiu fins el darrer aspecte de la nostra condició ciutadana. “Al final et demanes si és just condensar en un sí o un no tot un reguitzell de qüestions que estan al voltant del fet que vols decidir, i fer aquesta pregunta a la població”, continuava el relat colombià del meu amic.

 

Es pot demanar qualsevol cosa a tothom, en qualsevol moment? On comença i on acaba la legitimitat d’un procés així? Som més o menys democràtics per referendar iniciatives que poden anar contra majories i minories?

Ho confesso, jo mateix vaig votar que no a la consulta del tramvia per la Diagonal. Evidentment, estic radicalment a favor del transport públic, del mateix tramvia, però em semblava una absurditat la pregunta i el procés que plantejaven (vol anar vostè pel centre o pels costats?), fins i tot la inversió en aquell moment i en aquell punt de la ciutat, que no era el més necessitat ni de bon tros. No m’estranya, doncs, quan un altre company, gens sospitós de no creure en la necessitat de la participació per refundar la política a casa nostra, em reveli els dubtes que surten al voltant de convocar un referèndum a Terrassa per remunicipalitzar el servei d’aigua, ara que hi ha consens entre totes les forces polítiques progressistes. Segur que hi ha qui calcula, a algun despatx de la Diagonal (encara sense tramvia), quant costa la campanya publicitària que eviti el sí al Vallès. I, sincerament, em preocupa que a algú li faci peça un RUI de costellada, havent-nos passat la vida reclamant processos electorals amb garanties jurídiques a tants altres països d’Amèrica Llatina o l’Àfrica.

Volem votar, és clar que volem votar i que hauríem de tenir dret a fer-ho. El 2016 no haurà estat l’any del referèndum a Catalunya, tampoc, però sí que haurem tingut la meravellosa oportunitat de comprovar que l’eina no fa la solució, que els esprais 3 en 1 en política no serveixen i que el traç gruixut pot amagar massa coses. ♦