La Unió Europea, que no té miraments per denunciar com “alarmants” les detencions de dissidents polítics a Turquia, que reclama “diàleg”, “mediació regional” i “l’alliberament dels presos polítics” a Veneçuela o que adverteix Polònia que “una justícia independent és essencial” per formar part del club, calla quan l’Estat espanyol empresona sense opció a fiança mig govern català i dos líders independentistes.

Brussel·les s’inhibeix amb Catalunya i, tot i la sorpresa i indignació que va causar la violència de l’1 d’octubre, ha tornat en les darreres setmanes al discurs de “l’afer intern” i el respecte “pel marc constitucional”, sense noves crides al diàleg i admetent que la mediació és impossible perquè Espanya no la vol.

 

I mentre creixen els evidents contrastos entre la judicatura espanyola i la belga, creix també el risc que, amb aquesta Unió Europea que tapa les vergonyes del PP, l’europeisme català no se’n surti

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que es vantava de dirigir l’executiu comunitari més “polític” de la història, calla davant de la crisi política més greu al continent des del Brexit. La indignació de la premsa internacional, que ja s’ha quedat sense idees per intentar arrencar respostes dels portaveus sobre Catalunya, és més que evident. I Juncker en dona poques, més enllà de fer entendre que a ell, la independència, li fa mandra, perquè no vol una UE de 85 mini-estats. “Ja és prou complicat amb 27”, diu.

El president del Parlament Europeu, l’italià Antonio Tajani, dissimula encara menys la seva amistat –i dependència– amb el PP espanyol. De fet, fins i tot va sortir a fotografiar-se amb uns manifestants unionistes davant de l’Eurocambra. Un portaveu ho va justificar dient que ell sempre intenta estar al costat de la gent. Però ni va sortir el dia que una vintena d’eurodiputats van denunciar al carrer els empresonaments, ni va sortir, tampoc, en les múltiples manifestacions pels presos polítics que ha fet la comunitat catalana a Bèlgica. L’únic que ha mantingut intacta la neutralitat europea, per ara, ha estat el president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, que va reclamar a Rajoy que utilitzi “la força dels arguments, i no l’argument de la força” per convèncer els catalans.

Poc després de l’empresonament dels vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Bassa, Borràs, Romeva, Turull, Rull, Forn i Mundó, i de la marxa cap a Brussel·les del president Puigdemont, la Comissió Europea va tancar-se en banda –encara més! “L’última vegada que ho vaig comprovar, tant Bèlgica com Espanya eren democràcies”, va dir, en el seu habitual to, el portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas –marit d’una espanyola, Mercedes Alvargonzález, cap de gabinet del PP europeu.

 

Cap mena de dubte ni de consternació davant del fet que mig govern democràtic i legítim d’un territori de la UE estigui tancat a la presó i l’altre mig, a l’exili. Ni tan sols va mostrar un bri de simpatia per dos d’ells, Romeva i Junqueras, que van ser eurodiputats quan el propi Schinas seia al Parlament Europeu com a representant de la Nova Democràcia grega (2007-2009). Fa només uns dies, un altre popular, Gyorgy Schopflin, deia al Via Europa d’El Punt Avui TV que recordava “molt bé” els seus dos col·legues ara empresonats. I com ell, molts altres en els passadissos d’aquestes institucions se’n fan creus que estiguin tancats. Però al Berlaymont, la seu de la Comissió Europea, mana el dictat del silenci. O el que és pitjor: el de la indiferència.

Clar que només cal fer un cop d’ull ràpid a com ha tractat la justícia belga el president Puigdemont i els quatre consellers que són amb ell a Brussel·les per adonar-se de la distància entre Madrid i la capital belga. Tots ells, després de presentar-se davant del jutge, van sortir en llibertat sense fiança, només amb cautelars (prohibit sortir del país sense permís, tenir residència fixa i acudir en persona a qualsevol cita policial o judicial). El magistrat va seguir la petició del fiscal de deixar-los en llibertat: res a veure amb la contundència de Maza i Lamela.

Tots els grans partits belgues, de fet, s’havien oposat, hores abans, a l’opció d’empresonar-los, amb l’exprimer ministre Elio di Rupo –francòfon i socialista– fins i tot descrivint Rajoy com un “franquista autoritari”, i el liberal i també exprimer ministre Guy Verhofstadt –gens sospitós de donar suport a la independència–  titllant de “desproporcionat” empresonar líders polítics. L’actual cap de govern belga, Charles Michel, és un dels pocs mandataris europeus que no s’ha arronsat a la pressió diplomàtica espanyola i que ha dit una i altra vegada que la solució és clara: “Diàleg, diàleg i diàleg POLÍTIC”. Amb el seu viatge a Brussel·les, Puigdemont i el seu govern a l’exili han aconseguit internacionalitzar el conflicte, que ha esclatat al cor de la UE. I mentre creixen els evidents contrastos entre la judicatura espanyola i la belga, creix també el risc que, amb aquesta Unió Europea que tapa les vergonyes del PP, l’europeisme català no se’n surti.