L’1 d’octubre, el dia que el poble català es va guanyar la República, ho va canviar tot. També a fora. La imatge d’una ciutadania autoorganitzada, pacífica, coratjosa i fermament decidida a autodeterminar-se fins i tot davant les armes va impactar els demòcrates d’arreu. Des d’aleshores, s’ha entès, com a mínim, que l’independentisme no és fruit del deliri d’uns líders polítics, sinó un anhel popular.

La reacció violenta de l’Estat espanyol a les urnes el va despullar als ulls del món i el va mostrar com allò que és: un estat autoritari que només s’aguanta dret gràcies als fonaments franquistes, a l’amenaça dels fusells. Això ha provocat diverses respostes a nivell internacional, des de la solidaritat a la indiferència o la hipocresia. Una reacció que ha passat força desapercebuda, tot i ser molt significativa, és la de la ultradreta de fora de les fronteres espanyoles i, concretament, la italiana.

 

Mariano Rajoy és el nou ídol de la ultradreta italiana. L’han lloat efusivament, a ell i a la seva manera de gestionar la qüestió catalana

A partir del 2 d’octubre, als carrers de diverses ciutats d’Itàlia, sobretot a Roma, van començar a aparèixer pintades i pancartes –amb el caràcter tipogràfic preferit pel neofeixisme italià, l’Ultras Liberi: lletres estilitzades, punxegudes, rígides i asimètriques– que diuen “Cataluña es España!” i “Spagna, una, grande e libera!”. El neofeixisme italià, molt ben relacionat i emparentat amb l’espanyol, està seguint apassionadament la repressió de l’Estat contra Catalunya.

Mariano Rajoy és el nou ídol de la ultradreta italiana. L’han lloat efusivament, a ell i a la seva manera de gestionar la qüestió catalana, des dels dos grans moviments neofeixistes italians, CasaPound i Forza Nuova, extasiats per la flaire de franquisme del 155. El dia del referèndum, davant l’allau de solidaritat que es vivia a les xarxes socials italianes cap als votants agredits, CasaPound va iniciar una campanya de contrapropaganda. La seva estrella mediàtica, la vedette Nina Moric, es va encarregar de difondre que les imatges de les agressions eren falses, i que Rajoy tenia “els collons ben posats” per tractar com es mereixien els “quatre idiotes” que votaven i ultratjaven “la policia i la pàtria”.

A Itàlia, on s’acaba d’aprovar finalment una llei contra la propaganda i la simbologia feixistes, la ultradreta mira amb enveja els seus camarades espanyols, consentits i desbocats: poden fer tranquil·lament la salutació nazi davant la policia, la Conselleria intervinguda d’Interior els autoritza les manifestacions i, sobretot, poden agredir ciutadans i periodistes arreu dels Països Catalans a plena llum del dia sense que els passi res.

D’aquesta impunitat en són còmplices la majoria dels grans mitjans de comunicació espanyols, que durant anys han negat l’existència de la ultradreta pàtria, i ara en minimitzen la importància o directament continuen silenciant-la. I amb tot, l’intent de blanquejar la realitat ha servit de ben poc: des de l’1 d’octubre el franquisme ha travessat fronteres i s’ha posat de moda.