L’excepcionalitat que vivim aquests mesos ha impactat fins i tot la llengua. L’article 155 ha resultat ser també una nova semàntica. Han ocupat el nostre vocabulari amb mots com sediciós, tumult o adoctrinament.

Diuen que a Catalunya vivim adoctrinats, que no és res més que culpabilitzar-nos d’estar instruïts en certes opinions. És a dir que som molt sabuts, tant, que ho he hagut de buscar al Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (Digec). Un llibrot que per al Govern espanyol deu difondre, com els nostres mestres, teories que propicien concentracions tumultuàries, és a dir, agitades, amb una multitud que crida i fa aldarull. Vaja, una manifestació de tota la vida, perquè que jo sàpiga la processó del silenci és cosa dels Divendres Sants.

 

Diuen que a Catalunya vivim adoctrinats, que no és res més que culpabilitzar-nos d’estar instruïts en certes opinions

El mateix diccionari adoctrinador contempla que tumult, en dret penal, és sinònim de sedició, i vet ací la mare de totes les interlocutòries. L’“alçament en contra l’autoritat establerta” és un delicte contra l’ordre públic que cometem en “evitar, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis (…) sense estar compresos en el delicte de rebel·lió”. I resulta que no ens acusen de rebel·lió perquè aquesta ja comporta un aixecament en armes, com l’intent de colp d’estat del 23-F.

I parlant de colps d’estat, aquesta expressió també s’empra a Catalunya i a Madrid amb massa deseiximent, com si fos una portada de l’As i el Marca després d’una falta a Messi. Doncs bé, resulta que ni els diccionaris s’hi posen d’acord. El Digec ho defineix com la “tècnica d’accés al poder polític per part d’un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades”. Encaixa en aquesta definició la presa de les institucions catalanes per part del Govern espanyol? Que cadascú en tragui les conclusions, però la Real Academia de la Lengua Española matisa que ha d’ésser una “actuació violenta i ràpida, generalment per forces militars o rebels” i cal recordar que el Gobierno no ha entrat amb armes a la Generalitat, només les ha fetes servir per atonyinar gent desarmada.

Per cert, aquests que anaven estomacant iaies sí eren uns quants milers de forces armades allotjades en un vaixell ornamentat amb un dibuix del Piuet, una nota castissa d’humor per relaxar la imatge bèl·lica. Però aturem-nos en el Piuet, perquè això ha estat una altra nova aportació lingüística que als valencians ens fa somriure obscenament. Sentir cada matí a la Mònica Terribas dir que la policia s’allotjava al vaixell de la titola bé mereix una denúncia, o no? Problemes de traducció. Això, amb Canal 9 no haguera passat, veus. Una televisió pública, per cert, a qui mai cap diari cabdal de la democràcia espanyola li va destinar un periodista que la mirara 24 per 7. I quina llàstima, perquè aleshores hagués descobert que allà s’hi negava també un altre diccionari, el de les martingales del PP. Que ara tampoc obren portades, relegades a la cara B.

El titular se l’emporta una paraulota made in secessionistes, la DUI, un acrònim tan creatiu que confoníem col·loquialment amb un mètode anticonceptiu i que al final ha acabat com un avortament forçat. Com deia Michel Foucault, “el discurs no és simplement allò que tradueix les lluites o els sistemes de dominació, sinó allò per què i per mitjà del qual hom lluita”. Que les paraules i el govern, doncs, tornen a ser nostres.