–Com ficaríeu cent catalans dins un sis-cents?
–Llençant una pesseta a dintre.
–I com els trauríeu?
–Dient-los que és un taxi.
–Com ficaríeu cinc milions de jueus dins un sis-cents?
–Dins el cendrer.
Cultura popular de l’Estat espanyol

P

otser la primera vegada que vaig sentir aquests acudits fou a la meva pubertat i és molt probable que aleshores em fessin riure. La cultura popular sintetitza la saviesa i la misèria dels pobles, i els acudits, que en són una de les expressions més encomanadisses, sovint esdevenen el més sincer testimoni de llur tonalitat moral.

Des de cinc minuts de zàping a través dels mitjans de comunicació estatal fins a les expressions d’odi que sovintegen a les Illes o al País Valencià, com la recent destrucció d’una estàtua del poeta Estellés a Burjassot o la multitud de converses disperses que hom pot escoltar a qualsevol bar o mercat de Palma, tot plegat explica perquè la cultura popular espanyola coincideix a l’hora de confinar catalans i jueus dins una de les principals icones de la propaganda franquista: el Seat 600.

Auschwitz no sorgí d’un dia per l’altre de la voluntat d’un dement, portava segles cuinant-se en el si de la cultura europea, potser fins i tot des d’abans que la reina de Castella decretés l’expulsió dels jueus. Hom sap el que esdevingué a partir de 1714, quan l’avantpassat de l’actual Cap de l’Estat començà a exercir alhora dret de conquesta i set de venjança donant inici al projecte de la “nació espanyola”.

 

La independència, que és autodeterminació, és un fet, tot just en manca la consumació burocràtica, que potser s’allargarà, però arribarà, no en tingueu cap dubte

En la ideologia catalanòfoba la figura antisemita del “jueu àvar” té el seu correlat en el mantra del “burgès català” que usen “a destra e sinistra”. Poc li importa, a aquesta “sinistra”, l’evidència irrefutable que, no ja l’anomenat procés, sinó la pròpia aspiració a la independència no hagués sobreviscut si no hagués estat servada i promoguda des d’un dels moviments d’esquerres i de base social més organitzats del continent i del qual la CUP n’és només el seu darrer i més reeixit exponent, o que aquest “procés” sigui el torcebraç més seriós que se li ha plantejat al règim de la restauració borbònica del 78.

No obstant, no és el futur del Principat allò que més m’amoïna. Patirà repressió, potser brutal, però se’n sortirà perquè ja s’ha alliberat del jou. La independència, que és autodeterminació, és un fet, tot just en manca la consumació burocràtica, que potser s’allargarà, però arribarà, no en tingueu cap dubte.

Ara bé, el que de debò em neguiteja és: què serà de nosaltres, catalans de les Illes i el País Valencià? Difícilment podem dir país al nostre redol, de cada cop més constrets a identificar-nos com a “minoria ètnica” (repetiu: “minoria ètnica”, i sentireu tot el fatídic pes del terme) que supura auto-odi i servilisme colonial. D’alguna manera, som els Kosovos potencials d’aquest conflicte, i si front el discurs catalanòfob desfermat, normalitzat i legitimitzat per les més altes instàncies de l’Estat, algú no fa res per posar-hi límit, les conseqüències poden ser irreversibles i esfereïdores. ♦