Estem assistint a la resposta implacable de l’Estat espanyol a la nostra declaració “interrupta” d’independència. Hem estat molts mesos, des del 27 de setembre del 2015, immergits en una seqüència d’esdeveniments que va agafar el malnom de “procés” i que va culminar el dia 27 d’octubre de 2017 amb una declaració política de la independència, sense plasmació en document oficial i sense cap efecte formal.

Han estat 25 mesos en què el Govern ha intentat fer allò a què es va comprometre en el seu programa electoral, amb majoria parlamentària i probable, però no provada també en vots. Una majoria social clara que demanava votar, però no una majoria social evident que demanés una declaració d’independència.

 

Dèiem alguns que atacaria per terra, mar i aire. Ho dèiem simbòlicament. No crèiem que pogués ser cert, si més no jo. Tanmateix gairebé ho va ser

El govern espanyol, amb el suport del Partit Popular, el Partit Socialista i Ciutadans, va fer impossible qualsevol votació amb l’excusa de la inconstitucionalitat. Això ens va portar a una ferotge persecució de tot el que fes olor a consulta. El govern espanyol ja havia fet el ridícul al novembre del 2014, amb la consulta dita del 9-N. No estava disposat a fer-ho.

Dèiem alguns que atacaria per terra, mar i aire. Ho dèiem simbòlicament. No crèiem que pogués ser cert, si més no jo. Tanmateix gairebé ho va ser. Teníem els helicòpters amb vigilància exhaustiva, el creuers de can Warner Brothers i hotels plens de forces espanyoles. Calia aturar una consulta, però no ho van poder fer.

Hi va haver damnificats l’1 d’octubre, els serveis mèdics en van donar fe. La premsa espanyola no ho va reflectir, però tot el món ho va veure.

No va passar ni un mes, amb un conat de declaració avortada el 10 d’octubre, per arribar a una solemne declaració política el dia 27. Un símbol, si així ho voleu, amb efectes internacionals.

Immediatament, el govern espanyol, la brigada 155, va perpetrar un atemptat contra l’autonomia de Catalunya. Ho va fer acompanyat de les dites forces constitucionalistes, emparats amb la llei de “som més, doncs et fots”. Darrerament no hi ha hagut més raó que aquesta. Són més, doncs toca resistir.

On anem? Ara votarem, malgrat les disparitats de les forces independentistes, l’independentisme tornarà a guanyar. Votarà més gent, però tornarà a guanyar amb poca diferència. Tornarem a començar una altra vegada?

Si no aconseguim més complicitats segurament no aconseguirem més que la promesa d’algun petit retoc de la constitució espanyola que no arribarà a bon fi perquè els partits constitucionalistes no es posaran d’acord. Andalusia amenaçarà.

Estem condemnats, com Sísif que empenyia una gran pedra muntanya amunt i quan arribava dalt queia, a iniciar una i altra vegada el procés sense culminar-lo?

Moltes coses es van fer, fulls de ruta i projectes de transició. Les hem fet malament? Fàcil respondre un cop els fets han passat. No critico res. Només recordaré que els estats es mouen per interessos econòmics o estratègics. Un gran principi és “tu guanyes, jo guanyo”. El proper full de ruta ho haurà de considerar.