L’1 de juliol es celebrà a Hong Kong el vintè aniversari de la retrocessió de l’ex colònia britànica a sobirania xinesa. Encara que no tant com al 1997, les expectatives eren màximes. A tort i a dret es publicitaven els actes commemoratius, els quals havia d’atendre el president de la República Popular de la Xina, Xi Jinping; la seva primera visita oficial a Hong Kong com a president en els seus gairebé cinc anys en el càrrec.

Molts creien, llavors, que les idees arrelades en els discursos dels anys noranta del “nou ordre mundial” i la imparable globalització portarien a una caiguda similar a la de la Unió Soviètica de tots els règims autoritaris. Pensaven, els partidaris d’aquestes ideologies, que la idea de signar un acord amb el Partit per tal que assumís la sobirania de Hong Kong sense, això sí, canviar les lleis ni modificar les prerrogatives de la ciutat durant un període de cinquanta anys donaria un marge suficient com perquè el capitalisme neoliberal en forma de democràcia parlamentària –entès per als promulgadors d’aquestes narratives com l’ordre natural– enderroqués el Partit Comunista Xinès.

Però les circumstàncies, gràcies en bona part a la resiliència del règim i els seus ciutadans, i a enginyoses estratègies político-econòmiques –l’anomenat capitalisme d’estat–, han fet que la relació entre l’ara anomenada “regió administrativa especial” i l’estat hagi esdevingut molt més complexa del que s’esperava. Després d’una primera fase de creixement mútuament beneficiós, en què Hong Kong fou la punta de llança del desenvolupament econòmic de la regió del sud-est de la Xina, la importància de Hong Kong s’anà diluint. Els seus avantatges comparatius, la seva localització geogràfica, la seva infraestructura i el seu know how, a poc a poc, han deixat de ser especials en una regió bolcada en un procés transformador incomparable. I és que l’evolució de l’economia xinesa ha canviat radicalment la relació bilateral entre la Xina i Hong Kong. Segons el Financial Times, el 1997 Hong Kong tenia un PIB equivalent al 18{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} del de la República Popular, xifra que al 2015 es va veure reduïda al 2.8{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f}, similar al de les dues ciutats més importants de l’adjacent província de Guangdong: Guangzhou i Shenzhen. Si bé les xifres són certament espectaculars, acostumen a oblidar esmentar que Hong Kong partí el 1997 d’una relativa situació de privilegi i que, en aquest període, el seu PIB només va deixar de créixer durant la crisi financera asiàtica, entre 1997 i 2001, o que es veié afavorida per l’estabilitat aportada per les mesures econòmiques del govern central després de la crisi financera global del 2008.

Tots aquests canvis, però, són de difícil absorció. Tant en les ments dels xinesos continentals, com en les dels locals. A Hong Kong, una ciutat on el comerç i l’economia han estat des de l’arribada dels britànics la principal raó de ser, la Xina és vista per molts com a una societat amb elements ideològics que no semblen encaixar amb la forma d’entendre el món de la majoria dels ciutadans locals. Encara que les visions van canviant ràpidament –especialment perquè el nombre de visitants s’ha incrementat i perquè les protestes del 2014 han modificat substancialment les impressions de molts–, fins i tot a la Xina continental, en l’imaginari de molts, Hong Kong encara apareix com una ciutat moderna i cosmopolita, diferent de la resta del país.

 

En l’imaginari de molts xinesos, Hong Kong encara apareix com una ciutat moderna i cosmopolita, diferent de la resta del país

El Partit entén la progressiva integració de Hong Kong en l’entramat socioeconòmic estatal com una passa més en el procés històric de normalització en el que es veu immersa des de la seva fundació (1949). Des del seu punt de vista, el govern de la Xina és el sobirà natural d’aquestes terres, arrabassades pels colons britànics, que s’aprofitaren de la debilitat relativa de l’Imperi Qing al segle XIX. El problema d’aquesta narrativa sino-cèntrica és que tendeix a minimitzar, sobretot, els canvis identitaris que els cent cinquanta anys de colonialisme britànic sumats als vint anys de transició semblen haver operat en els ciutadans de la ciutat. Si per alguna cosa varen servir les protestes del 2014 va ser per deixar clar que els sentiments identitaris de la ciutadania hongkonguesa són a dia d’avui ben heterogenis. Un estudi a la Universitat de Hong Kong (2017) revela que només un 3{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} dels joves entre 18 i 29 anys declara sentir-se xinès. Les xifres, però, són notablement menors en altres franges d’edat.

I és que la ciutat de Hong Kong és un enginy complex. És la ciutat amb més “edificis alts” per davant de Nova York i Tòquio; es confirma any rere any com una de les urbs més cares del món, i també és la número u quant a la disparitat entre els ingressos i els preus de l’habitatge, encara que al voltant de la meitat dels apartaments de la ciutat són públics. Es calcula que entre dues i tres-centes mil persones viuen en apartaments subdividits, una xifra que va creixent amb el temps. Aquest problema, el de l’habitatge, està molt vinculat a la relació entre Hong Kong i Beijing. Tal i com passa a altres grans ciutats –Sydney, Melbourne o Londres són alguns dels millors exemples–, els preus de l’habitatge s’han incrementat a causa de la inversió de xinesos adinerats, una inversió en molts casos de caire especulatiu i que fa que sigui cada vegada més difícil per als joves marxar de casa.

Després de les protestes del 2014, que es van allargar durant mesos i de l’elecció impopular de Carrie Lam com a nova Chief Executive de la “regió administrativa especial” s’esperava que la rebuda de la ciutat al president Xi Jinping fos, com a mínim, freda. El que no es podia anticipar, però, és que s’alinearien el astres per crear un clima encara més complex i hostil. La mateixa setmana abans de la celebració, es va fer públic que Liu Xiabo, Premi Nobel de la Pau, a la presó des de 2009 per “incitar a la subversió contra l’estat”, pateix un càncer terminal al fetge. Tot just l’endemà, es va saber que Bo Xilai –ex alcalde de Chongqing i teòric rival de Xi Jinping per a la presidència de la Xina caigut en desgràcia per un controvertit escàndol de corrupció i un estrany assassinat en què la seva dona podria haver estat implicada– també pateix la mateixa malaltia. Així les coses, la pressió de la societat civil pro drets humans va anar creixent durant la setmana.

Per si no fos suficient, mentre Xi Jinping era a la ciutat, el president dels EUA anuncià la venda d’armes per valor de mil quatre-cents milions de dòlars al govern de Taiwan, i sancionà a diverses entitats i ciutadans xinesos per la suposada col·laboració amb la República Popular de Corea. Ambdues notícies, pràcticament contemporànies, feren témer un nou canvi de direcció en la política exterior del president Trump envers la Xina. Finalment, en un gir de guió inesperat, començà un estira i arronsa amb l’Índia per disputes frontereres que desestabilitzà, encara més, una setmana realment complexa per al govern de Xi Jinping.

A Hong Kong, mentrestant, la ciutat es va veure assetjada per una presència policial inèdita, amb carrers tallats i moltíssima vigilància i per protestes que varen ser cada vegada més nombroses culminades en una manifestació a la que es calcula que hi participaren unes seixanta mil persones, celebrada l’1 de juliol, el mateix dia de la commemoració del vintè aniversari de la retrocessió.

Tot i així, no sembla que aquesta successió d’esdeveniments, una tempesta perfecta que en altres circumstàncies podria haver desestabilitzat qualsevol govern, hagi creat cap tensió insostenible. Es demostra que l’estratègia de Xi Jinping de fermar en curt totes les àrees susceptibles de convertir-se en riscos potencials està funcionant a la perfecció. Durant els tres dies a Hong Kong, acompanyat de la primera dama, Peng Liyuan, i dels seus més estrets col·laboradors, el govern de Xi Jinping va demostrar que el Partit Comunista Xinès està en plena forma. Tant és així que, fins i tot, en un tir “a la remanguillé”, el divendres dia 30 de juny, el ministre d’afers exteriors es va poder prendre el luxe d’anunciar que la “declaració conjunta és un document històric sense significat”. Les seves paraules, una sortida de to que no casa amb la postura oficial mantinguda pel President Xi Jinping durant la visita, van ser feblement contestades pel govern britànic i gairebé van passar desapercebudes per a la comunitat internacional. Consegüentment, l’estabilitat aconseguida pels dispositius del govern farà que el vintè aniversari passi, com a molt, a la història local com a una oportunitat perduda que disminueix una mica més les esperances dels opositors i no com a punt d’inflexió. ♦