Si la major part de la societat catalana decideix ser ingovernable des d’Espanya perquè senzillament no pot acceptar sotmetre’s a ningú, independentment del sentiment nacional de cadascú, no hi haurà marxa enrere. Però caldrà que faci el pas conscient del cost i la dificultat que comporta. Una revolució –i la independència no pot ser altra cosa–, per pacífica que busqui ser, no es fa a base de samarretes de colors, espelmes o coreografies massives. Actuar com si la violència no fos un factor per tenir en compte a la Unió Europea del segle XXI és naïf. La història demostra que els grups que acumulen poder i capital no els deixen anar si no els hi obliguen, encara que hi ha moltes maneres de fer-ho. L’independentisme actual no pot vèncer per la força de les armes, però està guanyant la força de la legitimitat.

 

La violència de l’1 d’octubre va ser innecessària, excessiva, injusta, antidemocràtica, irregular i segurament il·legal fins i tot en la pròpia legislació espanyola

Quan la Policia Nacional espanyola va començar a carregar a l’escola Ramon Llull de Barcelona la sensació general era d’incredulitat. Va ser un dels primers col·legis electorals on es va desplegar la violència estatal l’1 d’octubre. Els centenars de persones que s’havien aplegat per defensar el col·legi o per votar-hi no s’acabaven d’imaginar que allò podia passar en una presumpta societat democràtica en ple segle XXI. Allà és on el Roger va perdre la visió d’un ull per una bala de goma, on el David va rebre un tret a la cama de la mateixa arma prohibida pel Parlament de Catalunya, on els antiavalots van fer fora a empentes i de males maneres en Guillem, que duia el braçalet de premsa al braç, perquè no fos testimoni de la violència. També és on alguns es van llançar davant les furgonetes per intentar impedir que marxessin a arrancar urnes a un altre lloc.

Malgrat el miler de ferits, i els cops de porra indiscriminats, els traus i els caps oberts, encara que no ho sembli i no ho sabessin calibrar bé, a l’1-O hi havia voluntat de no passar-se. Vaig veure més d’un policia frenant companys seus encegats per la ràbia, aturant-los just abans de passar-se de rosca amb els cops. Tan sols volien calibrar la violència perquè no semblés excessiva davant de les càmeres. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Aquestes instruccions –dictades per l’aparell estatal espanyol el 1712– continuen vigents, i es compleixen tan malament com quan es van promulgar. Però indiquen que la brutalitat podia haver estat molt més greu, i que encara ho pot arribar a ser.

La violència de l’1 d’octubre va ser innecessària, excessiva, injusta, antidemocràtica, irregular i segurament il·legal fins i tot en la pròpia legislació espanyola. I tot i això era previsible, com també ho són les multes massives i exemplars que arribaran arran dels talls de vies i carreteres del 8 de novembre. L’aparell estatal espanyol busca espantar la societat catalana sense quedar massa malament, i utilitzarà tots els recursos que cregui necessaris. Si en algun moment determinat creu que pot defensar anar encara més enllà, no hi ha cap dubte que ho farà.