En temps de postveritats i mentides es truquen els mots, es perverteixen al servei del relat interessat. És així com, per desfigurar uns fets i justificar actuacions injustificables, han aparegut al vocabulari col·loquial i quotidià termes tan allunyats de nosaltres com tumult, sediciós, rebel·lió… 

Per obra de la postveritat, la ciutadania mobilitzada pacíficament i cívica en defensa de les institucions ha esdevingut gent tumultuosa. I activistes socials i membres del Govern o de la mesa del Parlament s’han convertit en delinqüents “alçats en armes contra l’autoritat”, si fem cas al diccionari, en tant que acusats de sedició i rebel·lia. Conclusió: es mereixen el que està passant: “¡A por ellos!”

Portats per la postveritat, per la confiança en afirmacions que se senten verídiques encara que no se sostinguin en la realitat, troben lògic i decent agredir persones que només volen exercir el dret a vot. I ho justifiquen en nom de “l’ordre legal i democràtic” i la Constitució “que nos hemos dado entre todos” (encara que això de “todos” tampoc sigui veritat atès que la meitat dels antecessors del PP no la van votar).

Amb la mentida assumida com a veritat, es pot negar l’evidència i les imatges gravades. I el ministre de torn pot defensar, sense vergonya, que la violència de l’1-O no va existir. Tampoc els ferits. Ja en el súmmum de la postveritat, que és assumir una mentida reforçada com a creença d’un grup, es pot fins i tot afirmar que els agredits van ser els policies. I els ferits, també.

 

Amb la mentida assumida com a veritat, es pot negar l’evidència i les imatges gravades. I es pot defensar, sense vergonya, que la violència de l’1-O no va existir

És en nom d’aquesta veritat inoculada, no pas apercebuda, que l’aplicació de l’article 155 es presenta com la redempció de tots els mals. I el president de la Generalitat amb la meitat del seu govern s’exilia; es persegueix judicialment a dissidents i s’empresona innocents; hi ha mestres que han d’anar a declarar per ensenyar a pensar i mitjans de comunicació que són escorcollats o amenaçats; els “homes de negre” demanen la documentació en castellà; l’exèrcit es mostra al centre d’una població; vehicles policials llueixen banderes espanyoles i policies fan destrosses a un bar per parlar “català”.

Enmig d’aquest estat d’excepció creat pel 155, celebren el 155 com la via que “restituirà la normalitat democràtica”. De fet, però, en nom de l’estat de dret, Catalunya ha estat condemnada a les penes de dissoldre el Parlament, cessar el Govern i convocar eleccions. Sense judici previ, ni l’elemental deure d’escoltar la part acusada. El 21-D no és una recompensa. És conseqüència d’un cop d’autoritarisme.

En aquest festival autocràtic, Catalunya és un immens plató on la majoria de mass media desfermen la seva creativitat en relats al servei constitucional. On defensar l’estat de dret es confon amb trepitjar el dret d’autodeterminar-se. I “ho expliquem en directe”.

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

I… seguim!