Sovint hom ha intentat defensar que l’esport no s’ha de barrejar amb la política. Una proclama que no tan sols no comparteixo, sinó que fermament combato per passar a defensar just el contrari: l’esport és política. Així ha estat, així és i així ha de continuar essent.

Tots els països del continent europeu compten amb governs que tenen un responsable d’esports –Ministre o Secretari d’Estat, majoritàriament. Un responsable polític que té l’encàrrec d’implementar unes polítiques públiques en matèria d’esport d’acord amb un pressupost públic associat.

 

Que en Gerard Piqué expressi públicament els seus sentiments no hauria de ser notícia. Com tampoc ho hauria de ser que, tot i opinar, pensar o sentir diferent que un altre esportista, posem per cas en Sergio Ramos, ambdós puguin jugar plegats

A Catalunya fou l’any 1981 quan es feren efectius els traspassos en matèria d’esports assumits per part de qui fou el primer Secretari General de l’Esport –aleshores Director– el Sr. Josep Lluís Vilaseca. Durant 36 anys la Secretaria General de l’Esport ha impulsat polítiques públiques en matèria esportiva que ens han portat a esdevenir una referència a nivell europeu i internacional.

Una referència esportiva tant pel que fa als resultats –avui Catalunya és un país esportiu equiparable a altres països de magnitud similar a la nostra– com al model. Em refereixo al model català per excel·lència: la concertació. L’èxit del model esportiu català no s’entendria sense la suma d’esforços del sector públic amb el sector associatiu i privat, protagonista veritable de l’esport català.

Aquesta suma d’esforços, de recursos i d’estratègia ha permès que avui comptem amb les millors estructures esportives al servei de l’esport de rendiment però també al servei de la formació i de l’esport de base, del qual els clubs en són la columna vertebral. 17.000 entitats esportives, 40.000 instal·lacions, 71 federacions esportives i 46 consells esportius escolars conformen un sector, entre d’altres, que avui representa un 2,1% del PIB de Catalunya i que està preparat per seguir creixent. Creixent al servei dels èxits esportius, però també al servei d’una societat més activa i saludable.

Un sector que no ha quedat al marge del procés que està vivint el nostre país. I que, massa sovint, sota aquella interessada proclama que l’esport no s’ha de barrejar amb política, alguns haurien volgut silenciar. Tot i no haver-ne quedat al marge, jo em pregunto, està normalitzat avui que el món de l’esport en general i els esportistes en particular puguin expressar lliurement les seves opinions polítiques sense por a represàlies? La resposta és clara: no.

Entitats esportives, dirigents esportius i esportistes s’han manifestat públicament en relació al “procés”. Alguns en un sentit, d’altres en un altre. Però també n’hi ha hagut que no s’han pronunciat en cap direcció. Alguns potser perquè no volien expressar-se, cert. Però d’altres no ho han fet per por a les represàlies que podria comportar expressar una opinió pròpia.

En una societat en què considerem normal que actors, intel·lectuals, universitaris, periodistes, professionals, empresaris, sindicalistes i assalariats expressin amb normalitat la seva opinió política, hauríem de preguntar-nos per què en el món de l’esport no ho tractem de la mateixa manera.

Perquè això sigui així és fonamental un valor: el respecte. Totes les persones i, per tant, tots els esportistes, som lliures d’escollir els nostres vincles individuals i col·lectius segons la nostra voluntat, així com de poder canalitzar les nostres emocions i sentiments sense que ningú s’hagi de sentir forçat a fer-ho en sentit contrari. Una lliure elecció que té el mateix valor en cada persona o col·lectiu, tant si és majoritària com minoritària, i que s’ha de basar en el respecte a les emocions, eleccions i sentiments de tots els esportistes, siguin els que siguin.

Que en Gerard Piqué expressi públicament els seus sentiments no hauria de ser notícia. Com tampoc ho hauria de ser que, tot i opinar, pensar o sentir diferent que un altre esportista, posem per cas en Sergio Ramos, ambdós puguin jugar plegats sota la selecció estatal de futbol mentre aquesta sigui el seu marc compartit i oficial de joc.

Aquesta actitud de respecte i fair play hauria de ser normalitzada en el món de l’esport. Tots els esportistes, tècnics i directius haurien de poder expressar lliurement els seus sentiments i opinions. Sense por a ser ni jutjats ni represaliats pels qui opinessin i sentissin de forma diferent. Aquesta actitud de respecte i fair play hauria de ser normalitzada també en el món de la política. Treballem perquè el camí que queda per recórrer sigui una mica més respectuós i ens permeti a tots sortir a jugar amb les mateixes condicions, amb joc net i amb la seguretat que, després de guanyar o perdre, respectarem el resultat.