Ja no em trobo el conseller Comín als matins. Abans ens creuàvem al barri portant cadascun les nostres nenes a escola. Ell no em coneixia però crec que algun cop havíem creuat mirades solidàries de “nosaltres també fem tard”. La normalitat té aquestes coses, que no se’t faci estrany veure un conseller en la seva faceta més familiar a base de repeticions matinals.

A l’entrevista que Mònica Terribas va fer al govern de l’exili, el mateix Comín, sobre els seus companys de govern empresonats que no podien estar amb els seus fills, va voler destacar que tot i que l’absència del pare o la mare no compensava, el patrimoni de dignitat que estaven deixant als fills era importantíssim.

Una entrevista on el president Puigdemont es va queixar que “la dignitat avui està entre reixes”. El més greu de tot el que està passant a Catalunya des de finals de setembre amb la intervenció a la seu d’Economia, les primeres detencions, les pallisses de l’1-O i fins a la trista culminació dels empresonaments és el grau de normalitat demofòbica a què ens estem acostumant. La poca capacitat de sorpresa que manifestem a cada nou atac que rep Catalunya i el seu govern legítim.

 

No oblidem que República té nom de dona. És femenina i forta. No és càndida ni fràgil. I feina de tots serà prenyar-la d’orgull i de dignitat perquè aquesta sigui la nostra normalitat

Em va tocar relatar, en directe per televisió, les primeres agressions –algunes de les més greus– que es van produir el dia del referèndum de l’1 d’octubre: les de Sant Julià de Ramis, el col·legi electoral on s’esperava que votés el president Carles Puigdemont. És ben cert que quan treballes et mires les notícies amb una certa distància i que fins que no et desmaquilles i et treus el micro de corbata no caus en la gravetat de tot el que has explicat.

El vespre en què es va conèixer l’empresonament dels Jordis, en canvi, em va agafar a casa però tot i així no vaig reaccionar fins al matí següent: l’angoixa es va transformar en llàgrimes i més llàgrimes. No catàrtiques, perquè no em vaig sentir millor després. I en els següents empresonaments ja no hi va haver ni estranyesa, només una decepció i una gran pena anticipada.

L’aflicció no va fer una altra cosa que créixer amb el president de la Generalitat i els 4 consellers havent-se de traslladar a Brussel·les per evitar tot el pes de la (no) justícia espanyola. Un exili –amb tots els matisos que vulgueu, però el cert és que van haver de deixar  casa seva– que també ha entrat a la nostra normalitat. Malauradament.

La partida d’escacs entre els dos governs, el català i l’espanyol, ha passat a ser una de Risk, amb el mapa d’Europa sobre la taula. I molt em temo que si fos per part del govern de Rajoy en jugarien una de parxís, per allò d’en mato una i en compto vint. Amb el risc de caure en un bucle, si les properes eleccions del 21-D les guanyen les forces independentistes, haurem de veure si la República catalana tira endavant. No oblidem que República té nom de dona. És femenina i forta. No és càndida ni fràgil. I feina de tots serà prenyar-la d’orgull i de dignitat perquè aquesta sigui la nostra normalitat.