“Los presos políticos sabemos por qué estamos aquí, es lo único a lo que podemos cogernos para no volvernos locos”, deia en Jon en una carta que m’enviava des de la presó de Salamanca. Fa dies que sentim parlar que a l’Estat espanyol hi ha presos polítics, de persones injustament empresonades per la seva manera de pensar. Sentim parlar també d’abusos policials i de vexacions i humiliacions, de violència, de ferits, de càrregues. I per desgràcia, a algunes no ens ve de nou.

Catalunya i els Països Catalans viuen dins un estat feixista, també des d’aquella transició en què vam ser vençuts altra vegada. Però els darrers mesos han caigut caretes i ja res no tornarà a ser igual. Han aconseguit socialitzar la repressió. La societat catalana, malgrat la possible sorpresa i davant una tristesa i impotència infinites, no ha pogut ni posar en dubte que un conseller hagi estat ferit als canells per unes manilles, ni tampoc que uns policies fessin broma sobre un possible abús sexual a un altre conseller. Tampoc que la presidenta del Parlament hagi hagut de dormir a presó com a càstig i humiliació.

 

La independència és només l’eina que ens ha de permetre construir una societat més justa i més lliure. Ho farem des de baix, des dels carrers. Com sempre. Com tot

Ho hem vist i escoltat amb els nostres propis ulls i orelles i, malgrat la ràbia, hem de ser capaces d’extreure l’única cosa bona que genera la repressió: solidaritat. Al caliu d’una caixa de resistència, al caliu d’un got de caldo una matinada tallant la Jonquera, al caliu d’un mur humà que recordi que si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Per a moltes de les que no ens sentim còmodes amb cap bandera, i que seguim creient que cap estat no ens farà lliures, això ja no va d’independentisme, és antifeixisme. I tenim feina, tenim molta feina.

Si el 155 ens havia d’agafar proclamats, la repressió ens ha d’agafar organitzades. I tenim el deure de protegir-nos i cuidar les unes de les altres. Hem d’estar preparades per combatre el feixisme al carrer, per conèixer els nostres drets davant qualsevol possible detenció, hem de crear xarxa, més encara. Creure’ns de veritat que la llibertat no es demana, es pren. Mobilitzades, polititzades, formades i organitzades.

I el més important, tenim el deure de tenir memòria. Ara ja no hi haurà excuses per mirar cap a una altra banda. Han atacat les institucions i els representants polítics, què no farien amb les sense nom? Quantes vegades els qui avui clamen llibertat han criticat i fins i tot empresonat la dissidència? L’estat d’excepció no actua per primera vegada, ni tan sols el dret penal de l’enemic i per això mateix som responsables de la seva propagació. Podem preguntar a l’Alfon, a Pandora, als CIES, a les preses basques, a la web d’en Felip Puig, a manters, als titellaires o a l’Alfredo Ramírez. I és el moment d’assegurar-nos que mai més, enlloc, contra ningú. Tampoc a casa nostra.

Un país que avança cap a la llibertat ha d’estimar-la de veritat i per a tothom. La independència és només l’eina que ens ha de permetre construir una societat més justa i més lliure. Ho farem des de baix, des dels carrers. Com sempre. Com tot.