No faré un anàlisi polític, perquè amb tota certesa hi ha experts molt més qualificats que jo per fer aquesta feina, però sí que vull donar la meva opinió des del cor, perquè les emocions sempre són les que ho mouen tot, i des del cap, que ajuda a posar fre a decisions de les quals sovint ens penediríem, si ens haguéssim deixat portar bojament pels sentiments.

De Catalunya he escoltat per diferents mitjans de comunicació, polítics i països contraris a la independència que som uns “revolucionaris” o “uns quants rebels”. La paraula revolució té diferents connotacions segons els ulls que l’analitzin. Sembla ser que des de Madrid, des del govern central més retrògrad i assegut còmodament en un passat que la majoria pensàvem que amb estires i arronses s’havia anat superant, el terme revolució vol dir perdre el control, el domini, les competències, el poder. Ja no d’aquells que no els voten, sinó fins i tot dels que els voten, perquè si guanya aquesta “revolució catalana”, com alguns l’han anomenada, perdran tota mena de credibilitat davant el seu electorat.  Vist així, la seva revolució sembla que només conjugui paraules lligades sempre a l’autoritarisme.

 

Ara sí, ara som en plena revolució, la revolució de les idees, la defensa de la llibertat d’expressió, la defensa dels drets fonamentals…

En canvi, per molts d’aquells que creiem en una Catalunya independent, la paraula revolució vol dir llibertat, però llibertat per no sentir-se ofegat, censurat, menyspreat, ni oprimit constantment amb un govern –podria dir només PP, però afegeixo PSOE i Ciutadans– que no han estat capaços d’ésser realistes, valents i fer ús de la democràcia que asseguren els brolla per tots els costats, i haver-nos deixat votar tranquil·lament, sense incidents i sense aldarulls el dia 1 d’octubre.

Haver votat el dia 1 d’octubre amb tota normalitat, aquella sí que hauria estat la millor de les revolucions que s’hauria pogut fer des de Madrid, però la por a perdre el domini sobre el poble els va superar. Quin gran error i quin gran atac van cometre contra la democràcia. L’1 d’octubre del 2017 no és història, formarà, sempre més, part de la història de moltíssima gent que, tot i no voler la independència, van ser molt, molt valents –no com a Madrid– i van sortir a defensar la llibertat davant d’un govern que els volia tapar la boca.

Ara sí, ara som en plena revolució, la revolució de les idees, la defensa de la llibertat d’expressió, la defensa dels drets fonamentals, la defensa de la llengua catalana, la defensa de l’escola catalana, la defensa de la identitat d’un poble que té més història que qualsevol d’altre o com d’altres que també han lluitat, la defensa de la democràcia, la defensa del present més immediat i un futur que ara és incert, però que veu en aquesta revolució l’única manera de no fer passes 40 anys enrere com els crancs…

Certament que algunes decisions i actuacions que s’han fet des del govern català no s’han gestionat bé, però quin marge de maniobrabilitat pot tenir un govern que demana, que intenta conciliar cap i cor, que ofereix respecte i rep menyspreu, i es troba constantment davant un govern tancat i barrat a les seves idees i allunyat de la realitat social d’una de les seves autonomies. Sovint he interioritzat la sensació que a Catalunya se l’ha tractada com a la canalla amb un no o un sí a conveniència, sense terme mig per dialogar, per expressar-se, per deixar créixer i, com en tot en aquesta vida, quan el vas s’omple massa, vessa.

I és innegable que exercir el poder com fa l’Estat espanyol envers Catalunya desvirtua plenament el sistema democràtic de qualsevol govern en el segle XXI.