Com cada matí es lleva amb dolor per tot el cos. No ha passat una bona nit però vol aixecar-se, al llit tampoc s’hi està bé. La Maria té 87 anys i viu sola a un pis assistit de la Barceloneta. És desembre i a casa fa fred. Per entrar en calor es prepara un cafè soluble descafeïnat en una tassa de llet ben calenta i una magdalena per fer coixí de la pila de pastilles que ha de prendre. 

L’única visita que la Maria rep de dilluns a divendres és la d’una assistent que li fa el llit i li prepara les pastilles diàries. La resta del dia jeu a la seva butaca, amb una manta gruixuda a la falda, i amb l’única companyia del soroll del silenci que de tant en tant trenca amb el so de la radio o la televisió. Hores i hores pels records, el dolor, la tristesa i la foscor entre quatre parets que es converteixen en una presó.

Ja no pot sortir al carrer sola i per anar al metge depèn de persones voluntàries que l’acompanyen en la seva cadira de rodes.

El dia que la Maria té una mica de forces es prepara un arròs blanc o un caldo. Amb això ja en té prou. Fa temps que ja no té gana.

La Maria havia estat una gran cuinera, una dona forta, activa i amb caràcter. Va treballar tota la vida a una parada d’ous al mercat de Sant Antoni. Es va casar amb el Joan, un home bo, i van tenir una filla, la Sònia. Amb 18 anys la Sònia es va quedar embarassada i va tenir una nena. Quan la criatura tenia pocs mesos, la va deixar amb els pares i la Sònia va desaparèixer per sempre. Mai més van tornar a saber d’ella. La Maria i en Joan es van fer càrrec de la neta,  l’Anna.

La Maria fa 15 anys que és vídua i que està sola. Ja fa temps que l’Anna viu a Tolosa i amb la feina, la casa i el nen no té temps per venir a veure l’àvia que li ha fet de mare. “No pateixis, fillet, estic bé”, li diu quan parlen per telèfon.

A la casa freda, fosca i trista de la Maria hi ha records per tot arreu. Un retrat del Joan en blanc i negre, ben elegant, s’assemblava al Henry Fonda de jove, deien. Una fotografia de l’Anna amb la torre Eiffel al darrera i una altra de l’Anna amb el petit Max en braços, el besnét que ja té cinc anys i que només ha vist tres vegades. D’en Max, n’hi ha unes quantes, de fotos; del seu primer aniversari, disfressat de pirata, i una de més recent amb l’equipament d’hoquei… I felicitacions de Nadal que es van acumulant any rere any.

La història de la Maria és real, és present a les nostres ciutats i és cruel. A Catalunya hi ha 175.000 persones majors de 65 anys que, com ella, pateixen una soledat no volguda. I d’aquestes, el 75{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} són dones. La soledat que afecta les persones grans sovint va acompanyada de depressió i d’exclusió social. Són les invisibles de les nostres ciutats, unes ciutats inhumanes, malaltes, que les amaga i les aliena.
La Maria va morir el 15 de desembre passat, de matinada, al llit, sola, diuen que no va patir.
Vaig tenir la sort de conèixer la Maria fa un parell d’anys gràcies a la Montserrat, una voluntària de més de 60 anys que l’anava a veure un cop a la setmana. La visita de la Montserrat, i el Cobi, el gosset inseparable, omplien d’escalfor, de llum i d’alegria aquella casa freda, fosca i trista durant una estona. El Cobi s’arraulia a la falda de la Maria a canvi de carícies i d’una magdalena i la Montserrat tornava a escoltar, un altre cop, les mateixes anècdotes i històries de joventut.

Gràcies a persones com la Montserrat i a organitzacions com Amics de la Gent Gran es pot combatre la soledat de milers de persones que viuen a les nostres ciutats. Però quina és la recepta per empaitar el monstre de la soledat? És ben senzilla: una mica del teu temps, una bona dosi de tendresa i somriures generosos. ♦


“[…] Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.

Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.”