Robert Dahl (1971:13) teoritza que un govern democràtic es caracteritza fonamentalment per la seva contínua aptitud a respondre a les preferències dels seus ciutadans, sense establir diferències polítiques entre ells.

La monarquia parlamentària espanyola reconeguda internacionalment com a democràtica és un estrany federalisme asimètric els mandataris del qual estan actuant amb una inequívoca arbitrarietat i sonades diferències de tracte entre ciutadans. El 2006 el govern del Partit Popular feu ús discrecional del TC recorrent-hi 114 dels 223 articles de l’Estatut de Catalunya, dels quals 58 eren idèntics o similars a l’Estatut d’Andalusia entre d’altres, sense veure en aquesta altra autonomia cap denúncia d’inconstitucionalitat.

Per més casos sorprenents, l’ostracisme manifest en les inversions fetes a Catalunya, o la persecució sistemàtica de mesures legislatives de protecció social que emanen del Parlament català. Aquests exemples denoten una actitud aparentment deliberada, sense dubte diferenciada, de dominació i submissió, fregant la humiliació, aplicada “a la carta” a la comunitat autònoma de Catalunya.

Una empírica observació sociològica i política de comportament electoral portaria a la conclusió plausible del binomi entre populisme anticatalanista i defensa maniquea de la unitat d’Espanya, com a garantia de vots i escons espanyols; vet aquí que els partits unionistes, totes tendències confoses, s’hi vegin convidats i identificats.

Per a Dahl la democràcia és un sistema perfecte, i la poliarquia una aproximació a l’ideal democràtic o sistema hipotètic; una visió de la democràcia mitjançant una escala de valors significatius per definir el grau d’aproximació a aquesta perfecció materialitzada.

 

Corrupció, ús discrecional de la justícia i de la violència legalitzada, i unes escales variades del despotisme són antivalors compartits pels dos exemples de règims observats: Espanya i la R.D. del Congo

Si ens endinsem a observar països i sistemes més i menys allunyats de la poliarquia perfecta de Dahl, podem establir interessants comparacions des d’aparents antípodes. Entre la monarquia espanyola i la República Democràtica del Congo hi ha moltes diferències en termes de grau de democràcia segons els informes mundialment reconeguts d’agències de prestigi.

En l’actualitat la R.D. del Congo està dirigida per un dels règims més corruptes, despòtics i sanguinaris del planeta, imposat i sostingut per algunes potències mundials, principalment al servei de llurs multinacionals.

En la mateixa actualitat, el Regne d’Espanya afronta l’amenaça de separació que emet Catalunya, i parteix inicialment d’un hedonisme mediàticament passiu amb dissimulades campanyes dissuasives, passant per una estratègia fonamentada versemblantment pel postrealisme de l’statu quo, fins a l’ús discrecional del poder judicial i del monopoli de la violència.

En clara contradicció de les consensuades definicions de la democràcia per prestigiosos teòrics com el liberal Joseph Alois Schumpeter (1950:250), en ple segle XXI, l’Estat espanyol empresona els màxims mandataris i representants electes del poble català. Els uns són detinguts i maltractats per permetre el debat legislatiu sobre el futur polític del país, els altres per dur a terme un programa electoral propositiu, legitimat democràticament per la manifesta voluntat popular de constituir-se com un estat nou.

Corrupció, ús discrecional de la justícia i de la violència legalitzada, i unes escales variades del despotisme són antivalors compartits pels dos exemples de règims observats, i llurs mandataris són pseudodemòcrates parasitaris inductors d’unes poliarquies extemporànies. Malauradament, n’hi ha molts més de sistemes amb aquestes característiques.