Pobresa i discapacitat estan estretament vinculades entre si en un cercle viciós de causa i efecte. La pobresa propicia un augment de la probabilitat de presentar una discapacitat, per una banda per l’absència d’oferta de teràpies de rehabilitació en sistemes sanitaris públics de copagament i per la precarietat en recursos humans i tècnics i, per l’altra, per la manca d’accessibilitat econòmica i geogràfica que aquesta situació suposa. Al seu torn, la discapacitat contribueix a augmentar la pobresa, de manera que no només la majoria de les persones amb discapacitats als països en vies de desenvolupament viuen en la pobresa –especialment dones i infants–, sinó que el seu estat reverteix en la pobresa del país, i compromet la renovació del seu potencial laboral i humà. 

La recuperació funcional és un factor bàsic en el manteniment i l’optimització del potencial de la força laboral. Cal recordar que el capital humà, tot i les mancances en formació, és el principal actiu de les economies africanes. La rehabilitació funcional incideix en l’economia de dues maneres: directament, a través de la recuperació d’individus amb capacitat de treballar; i indirecta, alliberant o alleujant la càrrega domèstica que suposa la cura de les persones discapacitades, amb el consegüent increment de la seva disponibilitat i de la seva flexibilitat de cara al mercat laboral i la formació per a aquest mercat.

Les necessitats en rehabilitació funcional a l’Àfrica subsahariana

Moltes afeccions que prevalen al conjunt del subcontinent africà tenen efectes discapacitadors, seqüeles funcionals: tant les malalties transmissibles, com la tuberculosi, el VIH/sida o la malària, en la seva forma cerebral, que presenta seqüeles importantíssimes a nivell del sistema nerviós central i perifèric; així com les deficiències nutricionals en infants menors de 5 anys com a resultat d’un deslletament prematur, que representen habitualment un retard en el desenvolupament psicomotor. L’Àfrica és, després del continent asiàtic, la regió amb la prevalença més alta de desnutrició infantil, amb un índex del 21{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} (OMS, indicadors de salut 2014).

Les malalties no transmissibles, objectiu dels plans d’acció en cooperació internacional liderats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i adreçats als països en vies de desenvolupament, entre ells els de l’Àfrica subsahariana. Aquestes malalties, com ara la hipertensió arterial o la diabetis, són la primera causa d’ictus, trastorn que limita de manera important la funcionalitat de l’individu. La tasca de la fisioteràpia és vertebral des dels estadis inicials dels quadres clínics, tant a la prevenció com al tractament i educació de l’individu afectat.

L’efecte d’aquestes malalties es visualitza a les estadístiques de l’OMS que mostren una gran diferència entre les taxes de mortalitat i el número de casos diagnosticats: els supervivents suposen un grup de població molt important que, fins ara, no ha estat considerat objecte de les polítiques de salut ni dels estudis epidemiològics que mostrarien quants d’ells o d’elles pateixen seqüeles funcionals i què suposa la seva “desaparició” com a potencial laboral i humà.

Antecedents del projecte Fisiàfrica

El projecte Fisiàfrica actualment està liderat per la Xarxa Vives d’Universitats. Aquest projecte va néixer l’any 2013 a la Universitat de Lleida, que va recolzar la iniciativa de realitzar un projecte de cooperació interuniversitària a dos països de l’Àfrica subsahariana, Gàmbia i Moçambic, on dues estudiants vinculades a la universitat havien realitzat una estada per dur a terme el seu treball d’investigació de fi de màster, apercebent la necessitat de serveis de fisioteràpia en ambdós països.

 

La finalitat última d’aquest projecte és la implementació a nivell comunitari de serveis de fisioteràpia que abasteixin, de manera accessible, la població de tota la geografia d’aquests països

Ben aviat la Xarxa Vives d’Universitats dels Països Catalans va prendre com a propi aquest projecte, atès que s’ajustava perfectament als àmbits prioritaris marcats pel seu codi ètic de cooperació per al desenvolupament: l’enfortiment institucional dels sistemes universitaris dels països del Sud, la promoció de la formació dels recursos humans, la investigació per a i sobre el desenvolupament, o la sensibilització de la comunitat universitària (i la societat en general) per difondre la realitat del subdesenvolupament i els seus efectes, entre d’altres. Així, els projectes iniciats a Moçambic i Gàmbia es van convertir en projectes pilot d’un pla més ampli, adreçat a tota l’Àfrica i obert a la participació de totes les universitats de la Xarxa. A dia d’avui hi han col·laborat la Universitat de Girona, la de Lleida, la Miguel Hernández d’Elx, la de Vic–Central de Catalunya i la de les Illes Balears, adherint un projecte, en la mateixa línia, engegat per aquesta última institució a Ghana.

Objectiu de Fisiàfrica

Aquest projecte interuniversitari té com a objectiu principal l’enfortiment del sistema de salut de Gàmbia, Moçambic i Ghana (i actualment s’està començant a Mali), mitjançant la capacitació de fisioterapeutes, per tal de reduir les limitacions funcionals de la població, que constitueixen una causa important de pobresa i un obstacle al desenvolupament.

Amb aquesta finalitat s’han creat i implementat estudis universitaris en fisioteràpia, amb les competències i habilitats adaptades, per una banda a l’Espai Europeu d’Educació Superior i, per l’altra, al context sociosanitari, és a dir, als problemes de salut que hi prevalen, a les condicions sociopolítiques i als recursos disponibles a cada país diana.

A Moçambic, on existia una formació al respecte però precària, s’ha dut a terme una requalificació de dos anys de durada dels tècnics en fisioteràpia ja prèviament treballadors del sistema públic de salut, finançada per l’AECID. A principis de l’any 2017 es finalitzarà aquesta formació i es procedirà a l’organització dels treballs de fi de grau i a l’avaluació de tot el procés.

A Gàmbia, atès que no existien prèviament estudis en aquest àmbit, s’ha implementat una llicenciatura de quatre anys, dels quals actualment es cursa el tercer curs. Aquest subprojecte es coordina des de la Universitat de Lleida i comprèn altres accions, com per exemple estades de pràcticum d’alumnes del grau de fisioteràpia de la universitat de les terres de ponent, juntament amb els seus homòlegs de la University of The Gambia (UTG), a un hospital de l’interior del país, gràcies al pla de voluntariat de la ONG lleidatana Alpicat Solidari.

Una altra intervenció és l’organització, durant diversos anys consecutius, de jornades d’intercanvi de coneixement entre l’Associació de Terapeutes Tradicionals de Gàmbia (TRAHASS) i la Facultat de Medicina de la UTG, a la qual pertany la formació en fisioteràpia. Aquesta activitat respon a l’aspecte més innovador del projecte, que consisteix en la detecció dels recursos i coneixements locals en el camp de la rehabilitació funcional i la seva integració en la formació universitària en fisioteràpia.

Un altre aspecte de gran interès en l’evolució i sostenibilitat del projecte Fisiàfrica és l’associació amb programes de recerca: tant de treballs de fi de grau, com de màster o de doctorat, com és el cas de la investigació de la professora de la Universitat de Lleida Carme Campoy sobre la fisioteràpia tradicional a l’Àfrica de l’oest. La investigació permet detectar quines són les afeccions associades a limitacions funcionals que podrien tenir més incidència en el futur dels països; les poblacions més afectades i/o vulnerables en aquest sentit, i distingir-ne els grups més sensibles per al potencial de desenvolupament local, com ara els joves; així com la detecció dels recursos i coneixements locals en el camp de la rehabilitació funcional i la seva integració en la formació universitària en fisioteràpia.

La finalitat última d’aquest projecte és la implementació a nivell comunitari de serveis de fisioteràpia que abasteixin, de manera accessible, la població de tota la geografia d’aquests països. ♦