Hi ha gent que es queixa que no es parla d’altra cosa que el procés. No sé qui va començar a fer servir la paraula en el sentit que ha pres darrerament, lligat inequívocament a un camí llarg i tediós, amb mil entrebancs, que no se sap si porta enlloc. En tot cas, no va estalviar-nos el dring de Kafka. Hi ha la gent que es queixa que no es parla d’altra cosa, i en part és cert, però també és una manera de menysprear el camí que estem fent, potser llarg però en cap cas inútil, i d’invisibilitzar les altres mil coses de què sí que es parla.

 

Amb la insistència dels que han vist davant seu la injustícia i ara ja no poden callar. Només dir, ben alt, “nosaltres no som d’eixe món”, i estem disposats a construir-ne un altre

Som molts els que no creiem en la independència per se, sinó en una independència necessàriament lligada a subratllar-nos com a subjectes polítics de debò. Els que volem parlar ara, i no més endavant, de drets socials irrenunciables, de maneres d’organitzar-nos com a poble més solidàries, de com construirem un país en què la igualtat de drets i d’oportunitats ajudi tothom a desplegar el seu màxim potencial.

No es parla d’altra cosa, diuen, i fiquen al mateix sac els artistes de la prestidigitació discursiva, que aconsegueixen abaratir paraules com justícia o democràcia, i els que lluiten per donar-hi el seu sentit més ple. No escolten, segurament, els que diuen amb menyspreu que només es parla del procés, i que el procés és una pèrdua de temps.

No tenen raó i no els la donaré. Al meu voltant es parla de mil coses. De vida, es parla. De què farem perquè no mori ningú més al mar o al Sàhara. De com aconseguirem que néixer nena o néixer nen, o qualsevol altra cosa, no tingui cap importància. De com ens organitzarem perquè cap criatura vagi a l’escola amb gana. De quines beques impulsarem perquè no tenir diners no signifiqui no poder estudiar el que ens apassiona.

Ens ha acostat la política a la vida, això que alguns anomenen procés. I faré meva la paraula i diré que aquest procés és el procés d’esdevenir conscients que tota la política que no fem, ens la faran, segurament en contra. És el procés de responsabilitzar-nos, de manera col·lectiva però també individual, del futur que volem no només per als nostres fills, també per al nostre poble. Molts ja lluitàvem fa temps, és clar. Ara som més a les places.

No és una cosa només de l’àmbit de Catalunya, això que estem fent. Quan ens qüestionem si aquesta és l’Europa que volem, i estem d’acord que no, que una Europa que calla davant la injustícia i dona la raó a qui té més força no és la nostra Europa, estem contribuint a construir-ne una altra.

No està sent fàcil, no està sent ràpid, no s’està produint per art de màgia. S’està fent com totes les coses valuoses: amb esforç, entre tots, amb ganes. Amb la insistència dels que han vist davant seu la injustícia i ara ja no poden callar. Només dir, ben alt, “nosaltres no som d’eixe món”, i estem disposats a construir-ne un altre.