Una de les primeres coses que van fer els protagonistes del “règim del 78” va ser ratificar, l’any 1979, el Conveni Europeu de Drets Humans que havia entrat en vigor el 1953. Ara, a l’octubre i gràcies a una denúncia de dues persones africanes expulsades a la frontera sud, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per les “devolucions en calent” a Ceuta i Melilla. Per la vulneració dels drets humans que suposen. És il·legal expulsar col·lectivament a migrants i fer-ho sense identificar-los, posar-los a disposició judicial o no oferir-los traductor o metge. Al novembre, el Subcomitè per a la Prevenció de la Tortura de l’ONU també va demanar aturar-les.

 

 

El tracte a les persones migrants és sempre un termòmetre de qualitat democràtica i de respecte als drets humans

El tracte a les persones migrants és sempre un termòmetre de qualitat democràtica i de respecte als drets humans, i poques coses més escandaloses que les devolucions en calent i la gestió de la frontera sud per part del Govern espanyol, perfectament anticipatòria de com s’enfrontaria la mal anomenada “crisi dels refugiats”, i un exemple paradigmàtic de com utilitza el PP l’aparell de l’Estat. El març de 2015 el Senat, aquell òrgan que figurava que no servia per a res, va servir per “legalitzar” una pràctica contrària a la legalitat internacional a través de la  modificació barroera de la Llei d’Estrangeria, via llei mordassa. El Govern de Rajoy també va obrir dues oficines per demanar asil a la pròpia frontera, oficines que incomprensiblement encara no existien i l’absència de les quals només va resultar un escàndol quan van començar a arribar refugiats sirians a Melilla.

Ni al març de 2016 ni al novembre de 2017 i tot i la sentència del Tribunal Europeu, les forces d’esquerra presents al Senat no han aconseguit revertir la situació. Fa poc, una devolució al mig del mar va acabar amb sis africanes mortes. El ministre Zoido, que a l’estiu va dir que la culpa de les morts a la Mediterrània era de les ONG que ajudaven als migrants, no veu mai ni responsabilitat, ni manca de proporcionalitat.

Tirant com sempre del famós poema-sermó, primer van anar contra els migrants (i abans contra els okupes i els anarquistes) i no vam dir massa res perquè no ens afectava i no volíem creure el que es denunciava. I quan van anar contra els independentistes catalans i vam comprovar com, amb arguments simplistes però mecanismes jurídics retorçats, convertien l’excepcionalitat en norma, ja hi havia 10 persones a la presó. I pràcticament amb el mateix relat utilitzat contra els migrants. Amb el relat dels atacs “organitzats” contra Espanya (l’advocat de l’Estat va explicar a Estrasburg que les devolucions eren necessàries per defensar-se d’atacs organitzats de persones i màfies que volien envair Espanya); el de la “necessitat” de defensar-se (qualsevol faria el mateix en la nostra situació, cal garantir la seguretat –de les fronteres–  d’Espanya i la Unió Europea); i el de l’existència de vies i mecanismes legals (no cal saltar la tanca ni fer les coses de manera il·legal).

La realitat és que la possibilitat que es pugui modificar la Constitució per fer un referèndum pactat o per modificar la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol és tan petita com que l’Estat espanyol aculli els refugiats que podria acollir o que els migrants subsaharians puguin demanar asil amb garanties a Ceuta o Melilla. La realitat és que un autèntic estat de dret, real i no formal, a banda de lleis i poders que s’autocontrolin es caracteritza per la seva voluntat de respectar i promoure els drets fonamentals. I la realitat és que, en això, no hem avançat tant com semblava des de 1979.