Diumenge 12 de novembre a Tarragona. Al Nou Estadi no hi ha cap senyera, ni estelada, ni bandera espanyola, només onegen comptades banderes de Tarragona, del Gimnàstic i del Real Oviedo. M’enlluerna tant el sol que en aquesta hora de la tarda peta amb força contra la grada de Preferent i tinc tan present totes les emocions que vam viure ahir a Barcelona a la manifestació per reivindicar la llibertat dels presos polítics i les converses dels darrers dies que em costa concentrar-me en el partit.

Miro la gent. Fa més de 15 anys que passo més temps a Rússia que a Catalunya i a vegades aquí em sento fora de joc. Catalunya, intervinguda, viu el seu moment polític més greu des que jo tinc consciència de les coses i a mi no em cap al cap de cap manera que la meitat de les gairebé sis mil persones que em rodegen podrien votar a les properes eleccions partits que ara defensen el cop de destral de l’article 155. A Tarragona capital el 27-S van tenir gairebé un 15% més de vots els partits que ara han donat suport al 155 que les forces independentistes.

 

Com pot ser que hi hagi tanta gent que rebutgi el projecte de construir un país més just?  Com pot ser que algú pugui renegar de la llengua del país on viu si les llengües sempre sumen?

Gol del Nàstic al minut 40 de la primera part. Les preguntes i els esquemes que m’he hagut de fer moltes vegades per intentar entendre realitats de l’espai post-soviètic, i sobretot d’Ucraïna, ara, jugant a casa, sembla que no em serveixen. Aquí no veig per enlloc el fantasma de la guerra del Donbass –l’est d’Ucraïna de població majoritàriament russòfona incendiat per un conflicte d’interessos amb Moscou. Però sí que les preguntes semblants a les que em feia aleshores ara em bombardegen acompanyades dels cops de tambor del Nasticus que, en un moment en què el joc està parat, m’explica que en aquest estadi el futbol no es barreja amb la política.

Com pot ser que hi hagi tanta gent que rebutgi el projecte de construir un país més just?  Com pot ser que algú pugui renegar de la llengua del país on viu si les llengües sempre sumen? Com pot ser que el fet de sentir-se més espanyol que català o tant català com espanyol o sentir-se d’on sigui pugui tenir cap mena de pes si és la diversitat la que enriqueix? I com pot ser que hi pugui haver alguna mena de relació entre un sentiment d’identitat amb ser còmplice encara que sigui de manera silenciosa amb l’autoritarisme d’un estat repressor?

Em costa fins i tot formular-me bé les preguntes però veig clar que és molt important respondre-les i fer-ho amb molta autocrítica i veure on ens hem de remuntar per entendre ferides obertes i per veure què s’ha fet malament, per exemple als barris perifèrics de Tarragona, perquè hi hagi tanta gent que se senti exclosa d’aquest nou país que ja hem començat a construir.

Al minut 10 de la segona part uns espectadors alcen un moment una pancarta que diu “Llibertat presos polítics”, uns altres que seuen més avall s’hi encaren i des del gol de muntanya la penya Orgull Grana dona suport als primers i crida amb força “Llibertat presos polítics” però ningú segueix. Els seguidors de l’Oviedo s’ho miren sense dir res des del gol de mar. És l’únic moment del partit en què alguna cosa recorda el moment que viu Catalunya. El partit s’acaba amb un 1 a 2 després que l’Oviedo desempati amb un penal a l’últim moment.