A vegades l’autocrítica genera un nivell d’exigència incòmode d’assumir. A vegades és més fàcil indignar-se davant el menyspreu forà que reconèixer el que generem nosaltres mateixos. A vegades l’atac i la repressió que venen de lluny ens fan veure les pròpies misèries. I això és el que m’ha passat aquests dies, llegint articles i manifestos, davant l’escomesa que pateix la nostra escola per part del Govern espanyol. Dels necis, no n’espero res. Dels mestres, ho espero tot.

Soc mestra. M’han acusat d’adoctrinar els meus alumnes i m’he defensat dient que a Catalunya l’escola no adoctrina sinó que ensenya a pensar. Però ho he dit amb la boca petita. M’he defensat dient que a Catalunya l’escola aspira a una formació integral de persones lliures. Però ho he dit mirant cap a una altra banda. M’he defensat dient que els mestres eduquem en l’esperit crític. Però ho he dit gairebé dissimulant, recordant que a la meva escola només parlem de pau el dia 30 de gener i que a l’institut dels meus fills encara és hora que parlin dels refugiats.

 

Soc mestra. M’han acusat d’adoctrinar els meus alumnes i m’he defensat dient que a Catalunya l’escola no adoctrina sinó que ensenya a pensar. Però ho he dit amb la boca petita

He defensat la nostra escola, el nostre model inclusiu i integrador. La nostra escola democràtica, solidària, compromesa amb les persones més desfavorides. L’escola que defuig el pensament únic. L’escola que parla de pacifisme, d’ecologisme, de feminisme, de cooperació, d’immigració, d’ajuda mútua. L’escola que té com a rerefons irrenunciable el bé comú davant de l’èxit individual. És l’escola que he defensat perquè és l’escola que vull. Però no és l’escola que tenim. No és la que tenim tots. Malgrat els manifestos que la lloen.

No m’he indignat quan m’han insultat i menyspreat els de fora. Però m’indigno i m’entristeixo quan soc testimoni de la neutralitat i de la poca consciència social i política d’alguns mestres i professors d’aquest país. M’indigno i m’entristeixo quan soc testimoni de les polítiques educatives segregadores i de mínims que perpetuen les desigualtats entre infants. M’indigno i m’entristeixo quan determinades pràctiques educatives que veig en escoles i instituts continuen premiant l’obediència, la submissió i la uniformitat.

És veritat, ens han menyspreat, ens han amenaçat i ara ens volen reprimir. És l’Estat que vol obediència, submissió i uniformitat de pensament. És l’Estat que esclafa els dissidents. És l’escola que castiga els rebels. És l’Estat que atia l’odi entre comunitats. És l’institut que ens fa seure d’un en un perquè separats som més dèbils. És l’Estat que ens empresona perquè callem. És el claustre que ens deixa sols quan diem que l’educació és política. És l’Estat que avorta la nostra llibertat d’expressió. És la inspecció educativa que ens fa treure la pancarta “prou retallades”. És l’Estat que ens intervé els comptes. És el Departament d’Educació que permet que hi hagi escoles d’elit i escoles gueto.

Quan haguem pres els carrers definitivament, vindrà la segona part del somni: recuperar la lluita per una escola veritablement transformadora.