Acabava setembre i sabíem que octubre ja no seria igual. Dia a dia la gent es trobava i se sentia més forta, parlava del dret a decidir-ho tot, a mobilitzar-se i votar, i al final de cada dia ens brillaven una mica més els ulls. Les abraçades s’anaven fent més estretes, i els somriures teixien amistat i revolució.

La gent que s’havia conegut a la porta dels col·legis, en la defensa dels CAP, o s’havia saludat en mil i una manifestacions per mil i unes causes de justícia i solidaritat, es va despertar ben d’hora, ben d’hora el dia 1 d’octubre i va treure urnes i paperetes del no-res. Mentrestant, es desfermava una repressió inesperada, immerescuda, fora de mida i especialment cruel amb la gent més gran, més dèbil… més pacífica. Es posava a prova la precària democràcia d’un estat amb els peus de fang, enfonsat en la corrupció i la repressió. I la reacció pretesa de crear un clima de por amb dones i homes atemorits i sense sortir de casa va transmutar-se en gent convertida en poble que actuava pacíficament i es defensava i s’esgarrifava davant la barbàrie, però es fonia en democràcia viva, en història viva, en solidaritats molt de fons, des de l’arrel dels DDHH i la dignitat mentre feia seus els col·legis, les urnes, els carrers. Aquests carrers que sempre seran nostres.

Han caigut les caretes i qualsevol ambigüitat és insuportable. Les equidistàncies han quedat recloses, més que mai, en els espais impossibles d’una servitud que mai serà acceptable ni acceptada.

En un estat d’excepció, al qual han posat per nom 155, volen ara que nosaltres visquem com delators, interioritzem la censura i neguem la nostra pròpia història, valors i idees, el que creiem i pel que lluitem, per defensar-nos de la repressió. I ja avisen que, si el 21-D votem “no” al 155, seguirà la repressió perquè no es tracta de convèncer, sinó de vèncer. I de triar entre ser víctima o botxí, sabent a més que hi haurà un gran aparell de mitjans que presentaran com a botxins a totes les víctimes.

 

En un estat d’excepció, al qual han posat per nom 155, volen ara que nosaltres visquem com delators, interioritzem la censura i neguem la nostra pròpia història, valors i idees

Cada dia que passa és un dia més que els Jordis són a la presó, i els consellers i conselleres democràticament escollits són presos polítics que ens diuen que no ho són, mentre tornem a tenir un president i conselleres en un exili que també diuen que no ho és. La gran cerimònia de la confusió inquisidora, amb nous copèrnics que es mouen entre autocrítiques imposades i uns nous “tanmateix es mou” xiuxiuejats en la convicció clandestinitzada.

I s’esgarrifen els benpensants si els parles de neofranquisme. Sí, no és franquisme, però s’hi assembla tant! I no ajuda gens a disfressar-lo aquest 155 que s’utilitza i del qual se n’abusa com la trista memòria d’un estat d’excepció vergonyant de constitucions obsoletes i massa esbiaixades.

Sols cal esperar, treballar, actuar, votar perquè no passin. Perquè no triomfi el cop. Perquè l’estat d’excepció acabi en derrota i vergonya. Perquè el 21 de desembre, de nou, les urnes es tenyeixin de democràcia i dignitat. Escrivíem fa poc a La Jornada que no hi ha equidistància possible i que vàrem començar a escriure noves pàgines de la nostra història als col·legis electorals l’1 d’octubre que vàrem reblar el 3 d’octubre. I que o prenem el destí a les nostres mans o seguirem vivint a la deriva de les penombres, en un país de censures i presons, amb corruptes neofranquistes al timó d’un titànic medieval.

No ho permetrem, per nosaltres i pels que han de venir. Perquè volem viure en la claror i l’escalfor de la llibertat i la igualtat. I no són sols els carrers, també el futur és nostre.