Ja em perdonareu, que jo no soc tan superlativa com els altres companys excepcionals que han escrit sobre aquest estat d’excepció cabró i injust.

Visc en un carrer del Born entre el Parlament i la Generalitat. Els helicòpters han format part de la nostra vida durant un mes a ras de clatell. O t’ho prenies amb humor o el brunzit del motor dels que ens vigilaven des de l’aire, sumant dies, et podia provocar danys colaterals d’estrès i mala llet.

No obstant, avui es troben a faltar. Que hi fossin era sinònim de tenir aquí el nostre govern defensant la voluntat d’uns nous valors millors en forma de República envers un Estat espanyol poc respectuós de mena, més blindat que mai en la defensa del règim del 78 i la seva famosa Constitució, insuficient.

 

No deixem que la normalització d’aquest estat d’excepció cabró i injust s’instal·li a les nostres parcel·les més íntimes

No només això sinó que al final ha estat molt pitjor i hem pogut descobrir com es destapava una involució que ens porta a l’arrelament nacional de doctrines anteriors. De Zayas ens recordava recentment en una entrevista que en l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets civils i polítics de les Nacions Unides no només es recull el dret a la lliure determinació sinó que s’hi recalca que tal dret pertany als pobles, no als estats, i promou que donat el cas l’estat hauria d’ajudar a articular una consulta. Divuit cops es va interpel·lar el Govern espanyol a favor del diàleg amb els seus respectius silencis per resposta.

L’extrema dreta planeja sobre l’estructura de l’Estat, en les forces i cossos de seguretat, en l’administració pública, inclosa la jurídica. El Govern central suma desvergonyes per un valor de 800 imputats i el seu màxim responsable cobra sobresous indiciàriament. La seva llei mordassa, voraç, els dona legitimitat per destrossar drets fonamentals i, tot i això, segueixen gaudint del recolzament d’una gran majoria del poble espanyol que se suma al patriotisme de l’opressió i de l’a por ellos, podent haver invertit tan enèrgic gest en la lluita per una reforma profunda del seu país, a l’alça.

I parlen del nostre nacionalisme, que fins i tot té ganes de desar la bandera per treure’n d’altres com la del feminisme, la justícia social o l’ecologisme un cop feta la República. Parlen del nostre nacionalisme, que tan sols és puntual perquè neix de la ferida i només es defensa, sense adonar-se a quin extrem arriba el seu; perquè en nom de la unidad de España s’ha colpejat a més de 800 persones, han empresonat a mig Govern català i han provocat l’exili de l’altre mig. No deixem que ho diguin amb un altre nom. Estem farts de la manipulació de les paraules i els conceptes que fereixen el sentit comú precipitant-se per les seves televisions, els seus diaris canalles o els seus discursos cínics.

No deixem que la normalització d’aquest estat d’excepció cabró i injust s’instal·li a les nostres parcel·les més íntimes.

(Nota: Volia parlar d’Europa i dels socialistes però ja arribo als 3.000 caràcters que ha d’ocupar l’article i el Francesc em renyarà. Un altre dia, amb molt de gust. Seguim!)