Portàvem uns quants dies observant-los. No en sabíem gairebé res d’ells. Només que eren nois, la majoria menors i que inhalaven cola. No sabíem on vivien, com vivien, d’on eren, quants eren, quines il·lusions tenien, quines esperances, quins objectius… en definitiva, quin present vivien i quin futur somiaven.

Pel que s’havia publicat en alguns mitjans semblava que es movien pel Pou de la Figuera, l’anomenat popularment Forat de la Vergonya del barri de la Ribera de Barcelona.

El primer dia ens hi vam acostar amb moltes precaucions, ens els miràvem de lluny i n’observàvem el comportament. Sempre anaven en grupets, mínim de tres i podien arribar a ajuntar-se una dotzena. Portaven una estètica molt similar. Tots molt prims, vestits amb roba esportiva, aparentment de marca, i la majoria amb gorra. I una cosa que ens va cridar molt l’atenció és que no paraven quiets. Es movien en cercle entre la plaça del Pou de la Figuera, Sant Pere més Baix i el carrer de les Basses de Sant Pere. Aparentment no feien res més que parlar entre ells i comportar-se com adolescents. Estirar-se la gorra, jugar, i també, si podien, estirar alguna cartera o mòbil d’algú que passés despistat.

Vam parlar amb alguns veïns i comerciants de la zona per assegurar-nos que aquest grupet de joves eren els anomenats “nens de la cola” perquè realment no els vèiem inhalar res de res. Esperàvem trobar-nos amb joves bruts i deixats i amb bosses de plàstic a la cara i això no ho vèiem per enlloc. No va ser fins al tercer dia que els observàvem que, cap al vespre, ens vam adonar que constantment s’apropaven la mà o el puny al nas i llavors va ser quan vam veure que inhalaven a través d’un paper impregnat de cola o bé amb la substància abocada directament sobre la màniga. Una vegada ja vam estar segures que eren els “nens de la cola” va ser quan ens vam començar a fer les preguntes per saber més d’ells.

 

El primer dia ens hi vam acostar amb moltes precaucions, ens els miràvem de lluny i n’observàvem el comportament

Gràcies a un veí vam saber que dormien en un solar abandonat, al qual s’hi accedia saltant la tanca,  a través de la canonada del gas. Des d’un pis elevat vam poder gravar imatges del solar que estava ple de matalassos bruts, deixalles, pots de cola buits, carteres, motxilles, documents, restes de menjar, brutícia, rates… Els veïns de l’edifici del costat del solar on dormien els nois estaven bastant preocupats per la proliferació de rates, pel soroll que feien els nois de matinada i per la por que es trenqués la canonada per la qual accedien al solar.

També vam voler acostar-nos a les entitats socials que hi ha pel barri per saber si coneixien aquests joves i si hi tenien alguna mena de relació. Vam conèixer l’Antònia i la Mireia d’ECAICASTANTIC que ens van apropar als joves des d’una altra perspectiva. L’ECAICASTANTIC és una associació sense ànim de lucre que es dedica principalment a donar formació a la gent del barri. Des d’alfabetització, català i castellà, relacions socials… fins a descoberta de l’entorn. Però parlant amb l’Antònia i la Mireia ens vam adonar que la relació d’empatia que establien amb els usuaris dels serveis que donaven anava molt més enllà de la relació formador-alumne. Que realment aprecien aquests nois i lluiten amb els pocs recursos que tenen per ajudar-los a tenir una vida una miqueta millor. Ens van dir que alguns d’aquests joves anaven regularment a la formació tot i que els que tenien addicció a la cola eren més irregulars, però que quan estaven bé hi anaven i s’hi sentien a gust. També ens van explicar que la crisi els havia retallat molt el pressupost i que ara només podien obrir unes hores al matí. Ens van passar uns enllaços de la feina que feien amb aquests nois i amb altres persones del barri i a mi em va commoure especialment un videoclip fet pels mateixos nois joves on la temàtica era lliure. Van crear un rap on la lletra explica que marxen del seu país a la recerca d’un futur millor, per ajudar la família, o bé en un rampell d’adolescència impulsiva, i es troben que arriben a un lloc on no els vol ningú i l’únic consol que tenen és relacionar-se entre ells. És una lletra i una posada en escena que trenca el cor pel patiment que desprèn, tant dels nois com de la família que ha quedat al Marroc. El van titular: “Mare, ja he marxat” https://www.youtube.com/watch?v=IM5OdcPomCc

També vam conèixer la Karmele i la Marga de la Fundació Adsis, una altra entitat del barri que es dedica als joves, a partir de 18 anys. Una edat molt delicada on encara són adolescents però el sistema ja els considera majors d’edat i els ofereix molt poques possibilitats. Adsis els intenta ajudar en tot el que necessiten, des de guardar la documentació per por que els hi robin, o bé guardar-los la maleta, fins a buscar formació, habitatge, feina, alimentació… Les responsables d’Adsis coneixen molt bé els nois i ens van dir que el fet de trobar-se sols i lluny de la família feia que alguns aguditzessin més el consum de la cola.

Al mateix Forat de la Vergonya hi ha un espai molt especial que no passa desapercebut. És un lloc que té ànima. Tant les persones que hi treballen, com les que hi van a esmorzar o a dinar o a fer un te de mitja tarda, com tot el mobiliari i objectes que ho decoren, tenen una llum especial. Es tracta del Mescladís, una entitat que es dedica a donar formació de cuiner i cambrer a persones sense papers per tal que puguin optar a alguna feina que els pugui inserir dins del sistema. Vam parlar amb en Martín, el director del Mescladís, i ens va dir que coneixia els “nens de la cola”, que fins i tot algun havia aconseguit fer la formació a Mescladís, però que quan estaven sota els efectes de la cola no hi havia res a fer. Mentre parlàvem amb en Martín se’ns van apropar un grupet d’aquests nens que feia dies que observàvem. Els tres més menuts es van mantenir a uns dos metres de distància, però el que es veia més gran se’ns va acostar i es va asseure amb nosaltres. Ens va dir que es deia Halid, que tenia 18 anys i que havia nascut a Tànger. Que portava dos anys a Barcelona i que prèviament havia estat en un centre de menors a Andalusia. Ens va dir que ell no era addicte a la cola, però que tenia molts amics que sí i que els estava destrossant. Li vam preguntar com vivia i què volia fer i ens va dir que vivia al carrer i que volia treballar. Tal com va arribar, tota l’estona amb un somriure a la cara, va marxar amb els seus amics que es veien molt petits, d’entre 12 i 14 anys.

Aquests joves que vam conèixer i la resta que vam veure com malvivien al Forat de la Vergonya formen part d’un grup cada vegada més nombrós de menors, la majoria procedeixen del Marroc, que venen a Barcelona a la recerca d’una vida millor. El 2012 van ser 438, el 2013 n’arribaven gairebé 500. L’any següent ja superaven aquesta xifra i l’any passat van ser 544 els menors sols arribats a Catalunya. I això va a més: tot indica –veient l’evolució des de principis d’any– que el 2016 es tancarà amb més de 700. Des de fa més d’un any s’ha detectat que n’hi ha un grup –es calcula que el 10– que són addictes a la cola. Les administracions han obert els ulls davant d’aquesta realitat i no fa gaires dies, a mitjans de novembre, la Generalitat i l’Ajuntament van anunciar que obriran un centre per tractar aquests adolescents. Fins i tot van posar un termini, van dir que estaria en funcionament abans que acabi l’any. Ja queden pocs dies per començar un any nou, es compliran les promeses? Tindran aquests joves alguna oportunitat per sortir de malviure al carrer i poder encarar un futur amb dignitat? ♦


NOTA

Aquest article està escrit a partir de la feina que van fer les periodistes de TV3 Montse Jené i Laura Solé per al programa “Els Matins” i per als Serveis Informatius de TV3 els dies 10, 11 i 14 de novembre de 2016.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/qui-son-els-nois-de-la-cola/video/5630829/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/pla-de-xoc-per-assistir-els-nens-que-inhalen-cola/video/5630896/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/qui-son-els-nois-de-la-cola-algu-els-ajuda/video/5631525/