Emparat per l’estendard de defensor contra el terrorisme internacional, la intervenció russa a la guerra de Síria i la lluita contra l’Estat Islàmic (EI) han servit a Vladímir Putin per tornar a posicionar-se a l’arena internacional i també d’aparador de les seves forces armades. A nivell intern la lluita contra el terrorisme continua colpejant el Caucas Nord –i els suposats vincles amb l’EI de la insurgència islamista de la regió– i també un dels col·lectius més desvalguts, el dels immigrants laborals procedents sobretot de les repúbliques centreasiàtiques del Tadjikistan, Kirguizistan i Uzbekistan. A més dels problemes i abusos derivats de la lluita contra el terrorisme, la població civil russa també ha patit aquesta guerra en carn pròpia, quan l’Estat Islàmic va abatre un avió de passatgers russos a Egipte que portava 224 persones a bord.

“Tenim gana. Ens van dir que vinguéssim aquí perquè les condicions serien millors. Però no hi trobem cap millora. Ens van dir que teníem cases de palhota, però hi vivíem amb dignitat. Aquí no. Teníem cases allà. I eren les nostres cases. Aquí no tenim feina. No tenim res per menjar. Com viurem sense menjar?”

Sergio Honorio busca respostes a aquestes preguntes des de fa tres anys, quan ell i més de 350 famílies van haver de deixar casa seva i les seves terres fèrtils, a la província de Tete, per la instal·lació d’una mina de carbó. Avui malviuen, amb escassetat de menjar, aigua i feina, a Mualadzi.

El de Sergio és un dels molts relats ocults per les xifres macroeconòmiques i el boom que viuen les indústries extractives a Moçambic, especialment la del carbó. Tete, a l’extrem nord-oest del país, és l’epicentre d’aquesta mineria, on s’estima que hi ha més de 23.000 milions de tones, i podria situar el país entre els deu primers productors mundials. El carbó de Tete –en la major part carbó metal·lúrgic, usat per produir acer, ferro i alumini– és molt abundant i de gran qualitat. Això explica el ràpid creixement del sector extractiu que, per la seva banda, ha disparat l’economia: el PIB ha crescut entre el 6 i més del 7{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} en els darrers anys, i per al 2017 s’espera que ho faci al 7,5{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f}.

La història de Sergio comença el 2010, quan la transnacional australiana Riversdale desembarca a Tete i obre la mina de Benga. Llavors, una trentena de famílies de la comunitat rural de Capanga van haver de traslladar-se a Mualadzi, un nou emplaçament triat pel govern a uns 50 km de distància, en el que seria el primer d’una sèrie de reassentaments. El 2011 la britànica Rio Tinto compra Riversdale i, al capdavant del projecte miner, emprèn altres desplaçaments, el més gran el 2013, que va afectar 358 famílies, entre elles la de Sergio. Des del 2014, la mina pertany a ICVL (International Coal Ventures Limited), un consorci d’empreses indianes que espera augmentar la producció de 5,3 milions a 13 milions de tones l’any durant els propers cinc anys, cosa que comportarà noves relocalitzacions.

 

 Tete, a l’extrem nord-oest del país, és l’epicentre d’aquesta mineria, on s’estima que hi ha més de 23.000 milions de tones de carbó, i podria situar el país entre els deu primers productors mundials

De què serveix una casa sense menjar?

Mualadzi es troba en una terra àrida on els turons de carbó fan de teló de fons. Els habitatges proporcionats per les empreses mineres són moderns, de ciment i amb el sostre de zinc. A primer cop d’ull un, especialment si aquest un és europeu, pensaria que amb el canvi hi han sortit guanyant. Però, com recorda Tomás Vieira, director d’una plataforma que busca donar veu a les comunitats, “en aquestes cases no es va tenir en compte una qüestió fonamental per a l’africà: casa meva és a fora, a fora hi ha la canalla, els animals. La casa a l’Àfrica és un espai, no un edifici”. I a fora dels habitatges de Mualadzi no s’hi veuen animals, nens, camps conreats ni les parades habituals de venda, ni tan sols ombra. Com es preguntava l’organització Human Rights Watch en el seu informe sobre mineria a Moçambic: “De què serveix una casa sense menjar?”

A Mualadzi hi viuen unes 480 famílies. La major part són agricultors que a Capanga vivien de conrear les terres regades pels rius Revuboe i Zambeze, on també pescaven, rentaven, obtenien aigua i els servia de lloc de reunió. Al nou emplaçament la terra és massa àrida per conrear, i el sistema d’abastiment d’aigua resulta insuficient i inadequat.

El treball promès per les empreses a la comunitat no ha arribat. No hi ha feina a la mina –el reassentament queda massa allunyat– i tampoc fora d’ella. Els veïns no tenen mercat per vendre els seus productes, ja que la carretera principal queda molt lluny. La comunitat reclama altres promeses incomplertes, com ara una escola secundària, perquè els estudiants no hagin de caminar 10 km fins al centre més proper. O simplement complir amb la legislació, que diu que els reassentaments han de proporcionar a la població condicions de vida millors, o sinó iguals, a les que tenien abans.

Els recursos naturals, entre la maledicció i l’oportunitat

A Maputo, a més de 1.700 km i més d’un dia en cotxe des de Mualadzi, hi ha la seu de Sekelekani. Tomás Vieira no creu que els recursos naturals siguin per se una maledicció, una teoria que diu que els països rics en minerals i hidrocarburs tendeixen paradoxalment a augmentar la desigualtat. Però afegeix que “la indústria extractiva és molt complexa, perquè té molta influència exterior, dels mercats. Calen polítiques i estratègies fortes. Si no hi ha transparència, bona gestió, aquells recursos sí que es tornen una maledicció”.

Fins ara, la dinàmica apunta a la darrera opció. La debilitat institucional, la corrupció i l’ansietat de l’Estat –que ha promogut polítiques fiscals i condicions molt favorables per als inversors estrangers– per treure profit dels beneficis econòmics, etc. han fet que Moçambic hagi estat incapaç de traslladar els beneficis del boom econòmic a la població. En els darrers anys, mentre que la riquesa nacional pràcticament es duplicava, el percentatge de persones que viuen en la pobresa s’ha mantingut gairebé inalterat al voltant del 54{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} de la població. Malgrat el que diu el PIB, el país continua a la cua en l’IDH de l’ONU.

És cert que el govern de Moçambic ha donat passes cap a la transparència i la bona governació dels seus recursos naturals. Des del 2012 és “país complidor” de la iniciativa per la Transparència de la Indústria Extractiva, per la qual el govern es compromet a publicar els pagaments i els ingressos procedents del sector extractiu. Però això, com li recorden moltes organitzacions, no és suficient.

Comunitats com la de Sergio, expulsades de les seves terres en processos poc transparents i sense consultes, pateixen aquesta paradoxa dels recursos. Mentre que els veïns reclamen carreteres i transport, la província de Tete està travessada pel recent Corredor de Nacala, una línia de ferrocarril que, segons el govern, havia de servir com a eix per al desenvolupament del país. Però al tren no hi van passatgers: porta només el carbó des de la seva mina de Vale a Moatize fins al port de Nampula, i d’allà s’exporta a l’Índia i la Xina. El projecte ferroviari ha rebut enguany una inversió del Banc Africà de Desenvolupament de 300 milions de dòlars. Sembla clar que, per al govern i les empreses, el valor del carbó està per sobre del valor de les comunitats. ♦

1/2
Sara García (ESF)
Sara García (ESF)
Sara García (ESF)
Sara García (ESF)