Al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament vam iniciar, fa uns mesos, la reflexió sobre com encarar des d’una perspectiva local catalana el binomi migracions/desenvolupament, una qüestió central en el món globalitzat i la “societat líquida” actual, caracteritzada per la proliferació del nombre i naturalesa dels actors, la seva mobilitat geogràfica, la fluïdesa de la informació i els canvis tecnològics accelerats. .

En aquest sentit, durant la jornada “Municipis i Migracions” organitzada pel Fons amb els municipis catalans el mes de febrer passat, vàrem concloure que cal una narrativa acurada al voltant de la qüestió migratòria, en especial sobre els impactes positius que han generat històricament els moviments de població, i de com els nostres pobles i ciutats d’avui s’han construït per l’intercanvi respectuós i lliure de cultures, religions, pràctiques socials, coneixements i cosmovisions.

A Catalunya la immigració significativa de persones nascudes fora de l’estat espanyol és un fenomen que s’inicià als anys 90, però l’autèntic creixement i diversificació de la migració internacional es produí durant la primera dècada del 2000, fins a assolir la xifra actual de poc més d’un milió de catalanes i catalans amb aquest origen. Aquest fet ha afegit complexitat i nous reptes a l’acció dels governs locals que, com a administració més propera a la ciutadania, han de fer front a la prestació dels serveis bàsics a les persones, amb una cura especial a aquelles més vulnerables –com les sol·licitants d’asil que poden veure amenaçada la seva vida al país d’origen–, i afavorir el civisme i la cohesió social. En aquest sentit és recomanable revisar les conclusions del darrer informe publicat l’any 2015 per l’Organització Internacional per a les Migracions, centrat en l’examen de la forma en què les migracions estan configurant les ciutats i com les persones migrades construeixen la seva vida en funció del barri, els seus habitants i les seves organitzacions i normes.

En l’àmbit de la solidaritat internacional la presència de les noves veïnes i veïns als municipis catalans obria oportunitats per establir vincles a través del codesenvolupament, assumit d’antuvi pel Fons Català, que n’esdevingué la institució pionera al nostre país. Aquesta pràctica a cavall entre les polítiques públiques de gestió migratòria i de cooperació va néixer a França a mitjan anys 90 com a fórmula per administrar el creixent flux migratori a través de vincular-lo amb accions de desenvolupament en els països emissors d’emigrants. És a dir, tractar d’incidir en l’origen de les causes que provoquen les migracions tot donant a les persones immigrades un paper protagonista i actiu com a pont i font de desenvolupament econòmic, cultural i social tant en la seva comunitat d’origen com en la d’acollida.

No obstant això, després de 20 anys de pràctica del codesenvolupament ens hem adonat que hi ha hagut diversos factors limitadors dels seus impactes potencials, entre els que caldria remarcar la supeditació a la lògica de les polítiques migratòries i de seguretat i als marcs legislatius establerts pels Estats; el poc pes atribuït a la implicació dels governs locals dels països d’origen i als plans de desenvolupament que tenen en marxa; la sobrecàrrega de responsabilitats en les esquenes dels immigrants, sovint immersos en una lluita quotidiana per la supervivència, la legalització de la seva situació i la recerca de treball i fonts d’ingressos, mentre que la solidaritat i la cooperació han de ser valors que impliquin tota la població; l’atomització i manca de capacitats de les associacions que treballen des de la lògica del codesenvolupament; la manca de visió comunitària de molts projectes; el potencial poc explorat del codesenvolupament com a element constructor de societats diverses i generador de cohesió social al país d’acollida; la manca d’estabilitat i permanència en el temps de les accions de codesenvolupament entre les comunitats vinculades; o les dificultats per emmarcar les remeses, un dels principals factors de desenvolupament dels països d’origen, en les accions de codesenvolupament, considerant que són fluxos econòmics privats. Com a símptoma de totes aquestes restriccions, sovint el codesenvolupament no ha donat els resultats esperats o s’ha materialitzat en petites accions disperses amb impactes reduïts (en casos concrets fins i tot contraproduents) que no responen a una estratègia clara d’intervenció.

És cert que, atesa l’enorme complexitat dels processos migratoris i de la cooperació al desenvolupament i les múltiples dimensions i àmbits competencials que hi intervenen, els governs locals no poden incidir per si sols sobre tots aquests factors. Cal, però, reconèixer-los i reivindicar el seu rol fonamental i la seva capacitat de promoure accions amb impactes gens menyspreables. Entre elles, l’aprofundiment en la coherència de polítiques públiques, la incidència política a les instàncies nacional, estatal i europea, l’alineament amb les estratègies de desenvolupament local dels governs municipals dels països socis del Sud, la promoció de la interculturalitat i el coneixement mutu entre la ciutadania d’orígens diversos o la participació a xarxes internacionals com Ciutats i Governs Locals Units (CGLU).

Totes aquestes accions van encaminades a incrementar l’eficàcia de l’ajut de la cooperació municipalista i contribueixen simultàniament a la cohesió social als pobles i ciutats del nostre país. Per construir ponts en lloc de murs cal que seguim actualitzant, reforçant i millorant el discurs, les estratègies d’intervenció tant a Catalunya com als països socis i les pràctiques entorn del vincle entre migracions i cooperació al desenvolupament dels ajuntaments catalans. I hem de facilitar, també, eines per a la concertació i apoderament de les associacions que treballen des de la lògica de les migracions i el desenvolupament, amb la participació activa de les autoritats locals dels països d’origen.

La geografia humana de Catalunya ha canviat els darrers anys de manera molt substancial, i la ciutadania nouvinguda ha contribuït a afaiçonar una societat catalana diversa i plural que avui ens singularitza com un país divers en grups d’edat, de confessió religiosa, de gènere i opció sexual, d’origen cultural i llengua, de situació econòmica, d’ideologia i opcions polítiques, que es manté cohesionat. Aquest fet ja ha esdevingut un senyal d’identitat de Catalunya: som terra d’acollida, igual que en d’altres moments de la nostra història hem estat país d’emigrants i refugiats. ♦

1. http://publications.iom.int/system/files/wmr2015_en.pdf
2.  Al Senegal, per exemple, les remeses de la diàspora representen el 15{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} del PIB del país.
3.  https://www.uclg.org/