“[…] A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d’una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d’una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.”

Aquests són els versos finals del poema “Els nostres morts” de Miquel López Crespí, un emotiu epitafi col·lectiu dedicat als republicans assassinats a Mallorca durant la Guerra Civil. Malauradament, la placa que portava gravada aquest homenatge fou arrabassada fa uns anys del racó que engalanava. Ara bé, paradoxalment, podem afirmar que la memòria d’aquests homes i dones està ara més viva que mai. I és que el novembre de 2016 va ser completada l’exhumació de la fossa comuna del cementiri de Porreres, municipi del llevant mallorquí. És només la primera fase d’excavació, tan sols són 55 individus, es tracta d’una simple fossa comuna. Però la significació del fet va molt més enllà d’això, no en va The New York Times se n’ha fet ressò.

 

Si exhumem fosses, esbuquem monuments o canviem noms de carrers i places és per rescatar de l’amnèsia el record d’aquells a qui la vida els va ser arrabassada impunement

La qüestió de la memòria històrica del franquisme i la repressió a Espanya ha estat molt delicada. Mentre que països com França, amb la xarxa Chemins de Mémoire, han aconseguit generar un relat inclusiu, el patrimoni memorístic a l’estat espanyol ha romàs en segon pla fins fa relativament poc. Hom pot entendre que les circumstàncies polítiques i històriques hagin impedit una ràpida normalització d’un patrimoni que, per a molts, encara resulta incòmode. Però en ple segle XXI s’han de superar aquests obstacles d’una vegada per totes, el respecte cap a les víctimes bé ho val.

Per sort o per desgràcia, el procés de revalorització de la memòria històrica a Espanya ha hagut de partir habitualment des de l’actuació local i per voluntat de la societat civil. La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica des de l’any 2000 està fent esforços per donar visibilitat a les fosses comunes com a llocs de memòria. A Catalunya les iniciatives populars han rebut el suport institucional, fonamental a l’hora de configurar el Memorial Democràtic (2007) i la Xarxa d’Espais de Memòria (2010). Altres comunitats, com Aragó i el País Basc, han dissenyat mapes de les fosses comunes del seu territori. Resulta evident que en els últims deu o quinze anys estem avançant cap a la definitiva acceptació d’uns fets que, per tràgics que siguin, no han de restar a l’oblit; tal vegada el progrés no és tan. ♦

1. “The Ghost Spain Tries to Ignore” https://www.nytimes.com/2016/12/08/opinion/the-ghosts-spain-tries-to-ignore.html (8/12/16)
2.  Le Don du patrimoine: une approche communicationnelle de la patrimonialisation. París: Hermes Science Lavoisier.