L’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Trans i Intersex ja ha publicat l’informe anual sobre homofòbia d’Estat. Analitza quins estats del món criminalitzen l’homosexualitat, quins reconeixen diverses orientacions sexuals i de gènere i quants les protegeixen. L’informe s’acompanya d’un mapa que, amb un sistema de colors que va del verd (reconeixement) al vermell (criminalització), classifica cada Estat.

Rahul Rao, professor de l’Escola d’Estudis Orientals i Africans del Regne Unit, posa en dubte l’efectivitat de representar el reconeixement legal dels drets LGTBI en mapes: en centrar-se en aspectes legals, no es té en compte el dia a dia de les persones LGTBI. El risc que Rao hi veu és el reforçament d’imaginaris que divideixen el món entre els civilitzats i els bàrbars i que simplificarien la realitat. Per exemple, Sud-àfrica reconeix la realitat LGTBI (verd) però registra nivells de violència més elevats que Uganda, que penalitza l’homosexualitat (vermell).

Es per això que s’ha d’estar alerta de la possibilitat que discursos que vinculen l’estat/nació amb la protecció de drets puguin camuflar discriminacions quotidianes. Per exemple, l’aprovació de la llei catalana del 2014 va ser presentada per alguns polítics com un fet que situava Catalunya entre les nacions més avançades del món. Tres anys després del canvi d’estatus geogràfic, encara es produeixen agressions homòfobes, com la que van patir al març dos joves a Berga. I l’Observatori contra l’Homofòbia critica que la llei catalana no s’hagi desplegat del tot, un fet que limita la lluita contra creences que fomenten formes de discriminació.

Quan l’autobús d’Hazte Oír que circulava amb el missatge “Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva” va ser expulsat de Catalunya, la consellera Dolors Bassa va declarar que Catalunya era un país de tolerància zero a la discriminació LGTBI. Aquesta declaració, així com algunes reaccions a les xarxes socials, representaven l’acte d’obligar un autobús amb un missatge trànsfob a creuar les fronteres d’un territori com una expulsió simbòlica de la transfòbia d’aquell territori.

 

S’ha d’estar alerta de la possibilitat que discursos
que vinculen l’estat/nació
amb la protecció de drets puguin camuflar discriminacions quotidianes

Tot i això, l’any passat TV3 va emetre un documental sobre menors trans força criticat per activistes i sociòlegs trans. Argumentaven que representava la qüestió amb estereotips que afectaven l’autoestima de moltes persones trans. És més: en presentar-la, durant part de la peça, com una discordança entre cos i ment que es podia solucionar amb una intervenció quirúrgica, el documental reforçava la idea que les nenes tenen vulva i els nens penis, llevat d’excepcions. Tot i que el missatge, per tant, era similar al d’Hazte Oír, llevat en el fet que considerava que aquestes anomalies s’havien de tolerar, bona part del públic català va lloar el documental.  ♦