Topografia del segrest. A 600 quilòmetres i ostatges d’Estat; Soto del Real. Alcalá-Meco. Estremera. Mètrica de l’exili: Brussel·les, 1.341 quilòmetres. Ens empresonen políticament i perboquen que no podem dir que són presos polítics. Però ho cridarem ben alt i al vent en cada carrer: que i tant que ho són i que els volem a casa. Perquè aquest país va renéixer de les cendres del feixisme, mai el banalitzarem: i no, no són com els heroics presos antifranquistes en plena dictadura. Però potser, filosòficament, el dilema carcerari és encara pitjor: perquè són presos polítics en presumpta democràcia. Pels estúpids: mai cap règim –mai, enlloc– ha reconegut tenir presos de caràcter polític. Tampoc el Regne d’Espanya: Què era Xirinacs? Què era Vinader? Què era Núria Pòrtulas? Què eren els 500 insubmisos? I els presos d’Egunkaria?

Cartografia de la repressió. 700 alcaldes processats, mig govern empresonat i mig govern a l’exili. 1.066 ferits, 200 webs tancats, 10.000 efectius monitoritzant i perimetrant cada cantonada. I en Roger perdent la visió d’un ull mentre les escoles resistien. Ens estomaquen i no podem ni dir-ho: diuen que si ho diem incorrem en delicte d’incitació a l’odi. Tot ho perverteixen: el delicte d’odi es va tipificar per protegir les minories vulnerades, discriminades i agredides, no als qui tan sovint les agredeixen i discriminen. Tot ho manipulen: converteixen les cassoles en violència, el pacifisme actiu en tumult i la no-violència més conscient en rebel·lió. I malgrat que només cridin per veure si ens fan callar, ho seguirem dient: que vau venir a per nosaltres i no vau poder. I que qui respecta la gent, no l’apallissa. I que mai no respectarem, mai, qui atonyina el nostre poble. Mai.

 

La més senzilla: que hem pres la humil decisió de no retrocedir. Que mai més passareu. Que de pitjors ens n’hem sortit. Que abolirem la pena, el mur i la condemna. Que ens voleu sols i ens trobareu junts. I que fa temps que heu perdut

Geografia de la sempre sinistre Raó d’Estat. L’1 d’octubre, decretat secret oficial, quan la norma ja és l’excepció. La violència institucional de persecució, secret d’Estat. I encara alguns ens demanen explicacions. Capgirant-ho, jo demanaria a ells explicacions sobre les explicacions que demanen. Ens empresoneu, ens apallisseu, ens emmordasseu. I encara ens demaneu explicacions. Les seguirem donant, tossudament, per la raó democràtica de la llibertat política catalana.

La més senzilla: que hem pres la humil decisió de no retrocedir. Que mai més passareu. Que de pitjors ens n’hem sortit. Que abolirem la pena, el mur i la condemna. Que ens voleu sols i ens trobareu junts. I que fa temps que heu perdut: fonamentalment, la nostra por. Malgrat ella i contra ella, de tan lluny que heu anat hem hagut d’aprendre a plantar-li cara. Hem assumit cadascú la nostra por i no ens fa cap vergonya dir-vos que la sentim i, sobretot, que la transformem en resistència, paciència i persistència. Pel mateix preu, hem hagut d’oblidar i esborrar –de tan lluny que heu anat– una paraula del diccionari: rendició. Ja no sabem rendir-nos. Gràcies, inquisidors, per fer-nos recordar que aquest cop no ens podreu cremar i per fer-nos veure per què sobren els motius –pel cap baix, 155– i no ens manca cap raó. Per aclarir-nos per què cal continuar, indesinenter i sense defallir mai, endavant: lluitant, construint i alliberant. ♦