W

alter Benjamin ho va endevinar abans que molts altres: “La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en el qual vivim és la regla”. Però que l’estat d’excepció no sigui l’excepció, sinó la regla, il·lustra una perversió constitutiva de la llei que consisteix en el poder de la pròpia llei per suspendre’s a si mateixa amb l’objectiu, paradoxalment, de garantir-ne la pròpia existència i continuïtat.

La societat catalana ha viscut, en menys d’un mes, el trànsit del dispositiu modern de coerció d’Estat, la violència física contra ciutadans pacífics en l’exercici dels seus drets fonamentals, al dispositiu postmodern de coerció d’Estat, la llei que es posa en suspens a si mateixa, pel que fa a les garanties, o l’estat d’excepció, articulat per eliminar l’oposició política i la dissidència institucional. És cert que la brutalitat de la violència policial que es va poder veure l’1-O ha escandalitzat el món, llevat d’Espanya, i ha estat denunciada per les organitzacions internacionals de referència en drets humans, però l’operació jurídica, orquestrada pel Govern espanyol, la Fiscalia, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, no és un exercici de menor violència que, tot i no operar sobre els cossos dels ciutadans, pretén modificar-ne el seu caràcter col·lectiu i institucional des d’un punt de vista polític.

 

El mot ‘Democràcia’ i un rostre amb una franja vermella que li tancava la boca va semblar a alguns una exageració. Dos mesos després, és evident que no ho era

Així, hem vist empresonar els líders de les dues principals organitzacions cíviques independentistes, amb l’excusa d’una violència completament inexistent, inventada pels informes policials assumits acríticament per la fiscalia i sobretot, cosa que és extraordinàriament greu, pel jutge. Hem vist com el Govern espanyol ha cessat, sense tenir poder legal per fer-ho, el president, vicepresident i consellers del Govern legítim de Catalunya, i com ha dissolt també il·legalment el Parlament de Catalunya democràticament elegit en les urnes. Hem vist com l’Audiència Nacional ha empresonat més de la meitat del Govern legítim amb caràcter preventiu i, per tant, sense judici ni condemna, només com a revenja i amb la voluntat d’atemorir. Hem vist com part del Govern, amb el seu president al capdavant, ha hagut d’exiliar-se provisionalment a Brussel·les per manca de garanties dels tribunals espanyols. A part, amb anterioritat a l’1-O, l’Estat espanyol ja havia suspès drets i llibertats fonamentals de la ciutadania de Catalunya.

L’Estat espanyol, sense decretar l’estat d’excepció, d’acord amb la Llei 4/1981 que el regula, està aplicant-ne sense garanties ni control els articles 16, 21, 22, 26 i 29, com es pot comprovar fàcilment, i està dirigint la repressió política i la persecució contra adversaris polítics i representants democràticament electes. El lema d’Òmnium, l’Assemblea i l’AMI per a la Diada de 2017, amb el mot Democràcia i un rostre amb una franja vermella que li tancava la boca, va semblar a alguns una exageració. Dos mesos després, és evident que no ho era. Estem en estat d’excepció amb drets i llibertats fonamentals en suspens.