No les he vistes mai, ni a la Sara ni a la seva filla, la Izar. Però una trucada durant el cap de setmana ha fet que em remoguessin com si les conegués de sempre.

La Sara és a la presó de Picassent, al País Valencià, complint condemna, de fet, ja n’ha complert més de tres quartes parts, però segueix a la presó. Fins a extingir tota la condemna íntegra. És de Donostia, però compleix pena a Picassent. La seva filla, de prop de tres anys, va ser apunyalada pel seu pare. La forma com la Sara va rebre la notícia dins la presó, i la forma com van fer el viatge de Donostia a València amics i familiars, és directament indescriptible.

N’anomenem “dispersió”, però el terme queda curt i no aconsegueix reflectir les realitats que s’hi vinculen. Dispersió, aïllament, càstig afegit i penes accessòries a familiars i amics. Totes aquestes realitats alhora, especialment punyents quan la Izar és apunyalada.

La presa està allunyada del seu entorn, de la seva família, dels seus amics, dels companys i dels advocats i, per tant, les visites es converteixen en un mapa de logístiques complexes i de quilòmetres i quilòmetres al llarg de l’any. Picassent, al País Valencià, no és Cadis, o les Canàries, però no és Donostia.

Enrique Múgica, Ministre de Justícia del PSOE del 1988 al 1991, fou qui inaugurà l’excepció al règim penitenciari per a les preses condemnades per delictes de terrorisme tot instaurant la “dispersió”, que no vol dir altra cosa que fer cas omís a diversos preceptes legals que instauren l’arrelament social, la proximitat a l’entorn, com un dret de les preses. Múgica, que durant el franquisme passà de ser comunista a militar al Partit Socialista en el seu pas per la desgraciadament famosa presó de Burgos, sempre ha defensat sentir-se orgullós de la mesura i dels resultats que, segons ell, s’han aconseguit en tots aquests anys. També és ell l’autor del “que es podreixin a la presó”.

 

Dispersió, aïllament, càstig afegit
i penes accessòries a familiars i amics. Totes aquestes realitats alhora, especialment punyents quan la Izar és apunyalada

Instaurada fa més de 26 anys, és només una de les mesures excepcionals que s’apliquen en casos de condemna per terrorisme; la incomunicació i durada de les detencions, l’enjudiciament per part de l’Audiència Nacional, l’augment de la pena màxima fins a 40 anys, l’aplicació de la doctrina Parot pel que fa als beneficis penitenciaris, o la classificació de les preses en primer grau… és la creació d’una atmosfera d’ofegament anticonstitucional de drets. És la demostració que l’esperit relativament progressista que inspirà la primera llei orgànica penitenciaria s’excepciona.

El Jutjat Central de Vigilància Penitenciària de l’Audiència Nacional ha dictaminat, en desenes de casos, que aquesta política penitenciària no viola els drets humans, ja que sembla que “no s’acredita la vulneració concreta de cap dret”. El dret a l’arrelament social, el dret dels familiars i de l’entorn a tenir la presa prop van deixar d’existir fa ja massa temps.

La Convenció Europea dels Drets Humans encara espera que l’Estat espanyol revisi l’articulat en matèria penal. La comunitat internacional favorable a la resolució política dels conflictes entén que, després de l’aturada definitiva de l’activitat armada d’ETA, l’aïllament de presos és una crueltat difícilment justificable. Just el dia abans que truquessin per explicar què havia passat a la Izar, més de 80.000 persones recorrien els carrers de Bilbao, un any més, reclamant la fi de la dispersió i l’aïllament dels presos i preses polítiques basques.

La Izar, mentrestant, clama la vida a un hospital de València. Amics i familiars repten la logística necessària per ser al costat de la petita, prop de Picassent, lluny de casa.

Tot són preguntes. Però sembla que no hi haurà la resposta que esperem; que la Sara pugui sortir de la presó, reculli la Izar, i marxi cap a casa. Amb la condemna complerta en més de tres quartes parts, en un cas de violència intrafamiliar gravíssim, que requereix una dosi d’humanitat evident. Si tornen a trucar el cap de setmana, que sigui per explicar-me això. ♦