Éenim una certa tendència a posar el focus en allò que és evident i que ens toca de prop. En el cas del flux de refugiats provocats per la crisi regional generada per la guerra de Síria –al marge de les vergonyes i oblits europeus–, la societat catalana vol estar a l’alçada d’allò que passa i d’allò que mor a les aigües del nostre mar. Potser per això, i sense oblidar la bona feina que cal fer a les vies de trànsit i en l’estructuració d’un servei d’acollida digne, diem que Europa ha d’anar més enllà.

Finalment, els refugiats –els que fugen– són la punta de l’iceberg. És el resultat més evident però el menys quantiós de les persones que pateixen el desequilibri i la inequitat mundials. També, deixeu-m’ho dir, els que busquen refugi –els que fugen– són els que més poden, els afortunats en la desgràcia, i no ens han de fer oblidar el gruix del problema: el d’aquelles persones que no poden moure’s d’on són. La població fugida d’Alep o Kobane sempre serà una quantitat petita en relació amb la població civil que ha patit el setge, ha servit d’escut humà o malviu entre les runes després d’un suposat alliberament.

Això vol dir que no hem d’actuar i fer possible una acció humanitària amb els refugiats? Clar que no. Però entendre això ha de significar, sobretot, que no hem de perdre de vista les causes profundes que provoquen els moviments de refugiats al món. Cal estar atents a la conculcació de drets que pateixen els rohingya al mar d’Andaman, però sobretot cal treballar perquè tinguin condicions dignes en el seu territori natural. I molt més a prop nostre, cal vetllar i insistir perquè l’Estat espanyol deixi de considerar la frontera Sud una frontera sense llei on es bandegen contínuament els drets humans més essencials, però cal, sobretot, un compromís amb la pacificació, la democratització i l’establiment de relacions econòmiques i comercials justes amb el Magrib i l’Àfrica subsahariana.

Tenim una certa tendència a moure’ns i actuar quan la imatge que ens arriba, quan la notícia que llegim, es converteix en feridora perquè parla de mort, de destrucció i hi tenim poc a fer més enllà d’oferir una plaça que ja assumeix la fugida com a única solució possible per salvaguardar la vida.

La construcció d’un nou sistema de relacions internacionals ha de garantir, és clar, sistemes dinàmics d’acollida i resposta a crisis humanitàries. Però per damunt de tot haurà de significar avançar en la capacitat d’anticipar els conflictes que generen aquestes crisis per evitar-les.

I cada vegada que ens movem per aquelles persones que han tingut l’oportunitat de marxar, tinguem un record per a les que es queden. ♦