Seqüeles d’una opressió reproductiva

“Ja no sé què fer amb la meva vida, de vegades he preferit morir-me, perquè des que em van tallar res no ha tornat a ser igual. Si pogués treballar ja hauria deixat el meu marit. Però aguanto, perquè no tinc cap lloc on anar. Ell em maltracta, s’enfada perquè no compleixo al llit. Un dia el vaig anar a denunciar, però a la comissaria em van dir que segur que alguna cosa devia haver fet jo, i me’n vaig tornar cap a casa. Visc amb aquest dolor al cos i ni els metges em fan cas, només em recepten paracetamol. Ja no sé què fer, perquè el dolor és pels cops i perquè em van esterilitzar…”, així és com una integrant de l’Associació de Dones de la Província d’Huancabamba – AMHBA (Regió de Piura, Perú) explica les seqüeles que l’esterilització forçada ha provocat a la seva vida.

“La veritat és als nostres cossos. Seqüeles d’una opressió reproductiva és una recerca qualitativa que fa visibles les vivències i experiències de 200 dones integrants de l’AMHBA, en la seva lluita de vint anys per assolir veritat, justícia i reparació davant del delicte de l’esterilització forçada. Explica el seu impacte com a opressió reproductiva i com a forma de violència contra les dones i revela les seqüeles que ha deixat en l’autonomia sexual i reproductiva, l’autonomia física i econòmica, així com en el benestar emocional i social de les dones afectades.

A més, pretén contribuir, com a document de memòria històrica i incidència, al fet que les demandes, propostes i accions, des de i amb les pròpies protagonistes, es facin més visibles a l’espai públic. La recerca ha estat possible gràcies al suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, a través de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament i amb l’acció de l’Institut de Suport al Moviment Autònom de Dones Camperoles (Perú). Aplica l’anàlisi feminista descolonial, aquell que posa en qüestió les diverses opressions entrellaçades (l’esterilització forçada, el racisme, les violències, el classisme, el patriarcat, l’analfabetisme o l’empobriment, entre d’altres) que van vulnerar el dret de les dones a decidir sobre els seus propis cossos; i com la identitat, el gènere, la condició social, el nivell educatiu, l’edat, l’origen que habiten a la realitat individual i col·lectiva de les dones d’Huancabamba condicionen i determinen l’exercici ple dels seus drets, ciutadania i autonomies.

Algunes troballes significatives

Un dels qüestionaments d’aquells que s’oposen a la demanda de veritat, justícia i reparació de les dones afectades per les esterilitzacions forçades és la qualificació de l’esterilització com a forçada. Alguns periodistes i representants de partits polítics al Perú han assenyalat que elles van consentir-ho”, que “va ser amb la seva voluntat”, que “és impossible que les forcessin perquè no eren unes nenes”. No obstant això, la recerca va poder evidenciar què hi havia realment rere el terme forçada. “Em sento enganyada, maltractada, s’han aprofitat de mi perquè em van mentir. Van dir-me que era una revisió, mai van parlar-me de cap operació. Per això dic que m’ho van fer a la força, perquè jo no ho sabia”, explica una de les afectades.

“Quan vaig arribar al centre de salut vaig veure diverses dones que s’esperaven. A mi em van fer entrar i així, amb roba, em van operar, jo vaig voler anar-me’n però no em van deixar, ja havien tancat les portes”, narra una altra de les dones. Coacció, mentida, engany i manipulació són els termes que descriuen la interpretació de l’esterilització forçada. Totes les protagonistes van reconèixer que van ser forçades, després d’haver estat enganyades, tancades i sense compartir informació sobre l’anticoncepció quirúrgica, per no respectar el seu dret a decidir.

 

L’esterilització forçada, com a opressió, reproductiva i com a forma de violència contra les dones, deixa seqüeles en l’autonomia sexual i reproductiva, l’autonomia física i econòmica, així com en el benestar emocional i social de les dones afectades

De les 200 participants, el 90{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} va afirmar haver estat afectades en les seves relacions sexoafectives a causa de les esterilitzacions forçades. “Un dia el meu marit va venir borratxo, jo dormia, em va despertar i va voler que estigués amb ell. Em fa mal, li vaig dir, no puc. Però no em va fer cas, em va obligar a estar amb ell, és que ni me’n vull recordar…”. “He quedat com invàlida, ja no tinc desig, només vull morir-me, el meu marit m’ha abandonat, va marxar perquè deia que jo ja no complia com a esposa. Venia borratxo i deia que era per culpa meva, perquè ja no volia estar amb ell. Però com ho havia de fer si a mi em feia mal allà. Tot i que han passat els anys aquest dolor continua sent-hi…”.

L’esterilització forçada, també, va danyar l’entorn familiar (tristesa, empobriment, abandonament, migració, desprotecció, soledat, indefensió, pèrdua de vincles afectius, suïcidis). “El meu marit va signar perquè m’esterilitzessin i, des que em vaig posar malalta, va tenir mala consciència. Quan es va adonar del que havia fet, llavors, s’emborratxava, em demanava perdó. Però ja estava esterilitzada, ja no podia treballar, com una dona que no servia per a res. Ell ja no va poder més i fa uns anys es va suïcidar. Es va treure la vida perquè sentia culpabilitat. Ara ja no hi ha ningú que dugui diners a casa…”.

L’esterilització forçada va generar en les seves comunitats sanció social a les dones, prejudicis, burles, desconfiança i desarrelament de la pròpia terra i casa. “Com que em van esterilitzar sent molt jove i com que el meu marit em va abandonar, al meu caseriu les dones que no van ser esterilitzades pensaven que jo podia anar a dormir amb qualsevol home i amb els seus marits, perquè com que no podia tenir fills… que era per estar ara amb aquest, ara amb l’altre”.

Quan s’entrellacen les opressions i impacten de manera significativa al nostre ser dona, indígena, en situació d’analfabetisme, empobrida, mare, esterilitzada de manera forçada, etc., la resistència va minant els seus fonaments, fins que en un moment de major vulnerabilitat, el trauma incideix amb major impacte. “A vegades he volgut matar-me, n’estic cansada, de plorar. Com és possible que no ens creguin, que no vegin el nostre sofriment, la nostra desgràcia, a sobre els nostres esposos se’ns posen en contra, quan ells saben com ens van fer això. A l’hospital ens maltracten també, ens diuen que mentim, que no tenim res, i ens donen només paracetamol. Jo no tinc diners per anar a Piura que em visitin, visc amb la meva mare que ja és gran. Me’n vaig anar de casa meva perquè el meu marit em pegava molt, i els meus fills estan a Tumbes, de vegades m’envien diners per al menjar [plora]…”.

Com més marginada socialment i econòmica es troba una dona, menor és la seva inclusió com a part de la PEA. Aquest és el cas de les dones afectades per l’esterilització forçada. Ara ja ni poden participar com abans en l’economia camperola de subsistència (de suport o complementació). Sembla una paradoxa que el pla de control de la natalitat durant el règim de Fujimori, que fou concebut per combatre la pobresa, va acabar per empobrir més les dones amb l’aplicació de l’anticoncepció quirúrgica. “El meu marit m’ha expulsat de casa, m’ha dit que ja no vol saber res de mi, ara visc amb el meu fill. Ell m’entén i comprèn que no puc treballar com abans. De vegades voldria ajudar-lo a fer les coses, però no puc. Estic malalta, tinc infeccions, dolor a l’esquena i a la matriu, ja no puc teixir. Ara m’he quedat més pobra, sense casa i sense salut”. És així com la situació de dependència econòmica ha condicionat la realitat de les dones esterilitzades de manera forçada, negant la seva capacitat en la presa de decisió.

Si hi ha una evidència pròpia i construïda des de la seva experiència d’opressió i resistència davant l’esterilització forçada és el reconeixement de les dones que la veritat del que ha passat està en el seu cos, que els seus cossos són com les pàgines de la seva història, que narren la seva experiència en carn pròpia. “Ja han investigat molts anys i els fiscals ens segueixen dient que no hi ha proves. Diuen que s’arxiva i que no hi ha culpables. I quines proves més volen, vam preguntar, quines proves més que les que tenim al nostre cos. La veritat és al nostre cos”. ♦