Si conèixer és recordar i la teoria de l’anamnesi és certa, res no surt de nosaltres si no hi vivia ja abans al nostre interior. Així, la repressió que l’Estat espanyol aplica ara a la societat i institucions catalanes fa temps que era latent però una democràcia disfressada i una transició mal transitada la dissimulaven. Ara, sobreïx una corrupció insuportable mesclada amb tics dictatorials. De la mateixa manera, el moviment social, polític, democràtic i pacífic que s’està esdevenint al nostre país, Catalunya, s’estava també forjant al subsòl d’unes generacions d’herència digna que s’han fet grans a cops de vida i que han despertat la realitat per canviar el curs de la història i tornar-la a ficar al solc que es mereix este país: el de la llibertat.

 

La llibertat s’adquireix amb la pràctica i s’aprèn exercint-la. Amb síl·labes senzilles caldrà construir mots que expliquen moments complexos

A hores d’ara portem vivint en democràcia gairebé el mateix temps que es va viure en dictadura franquista, uns 40 anys. I les costures comencen a cedir. I les frontisses grinyolen. Ja no ens encaixa el redactat d’una Constitución que molts no vam votar i que ens ofega. La clemència només la pot aplicar aquell qui ha fet un abús del seu poder i ara l’Estat espanyol diu: jo genero la violència i quan deixo d’agredir-te em penjo la medalla d’haver tornat la situació a la normalitat. Jo et robo i quan et torno allò que t’havia pres quedo com un magnànim, no com un lladre. De normalitat ja n’hi havia, qui l’ha alterada és l’agressor. Aquesta infàmia no es pot respectar ni acatar. No és moment d’ambigüitats, cal defensar la democràcia i la República amb pacifisme i contundència.

No hem claudicat malgrat les porres i la manipulació jurídica, a pesar de la misèria humana d’una democràcia en fallida. I precisament perquè no ens hem rendit avui tenim 10 presos polítics. L’Estat aplica venjança, no justícia. No digereixen el nostre civisme i fermesa, no suporten l’1 d’octubre. No admeten la discrepància ni la llibertat de pensament. I tantes altres coses. No podem normalitzar tanta ignomínia continuada. Hem demostrat ser una societat organitzada i compromesa preparada per edificar un nou país.

La llibertat s’adquireix amb la pràctica i s’aprèn exercint-la. Amb síl·labes senzilles caldrà construir mots que expliquen moments complexos. L’ofici de les lletres mai no ha necessitat estar tan ben esmolat com ara per combatre la violència amb la força del seny i la paraula. Superarem el cansament i la ràbia. Que no ens prenguen l’alegria, que la vida mai no abandona els valents. Amb la mà plena de futur cal acollir l’inesperat. No sempre es pot guanyar però no totes les derrotes són irreversibles i només s’està intranquil mentre encara es té esperança. Mantinguem-nos, doncs, intranquils dins la calma, conservem esta esperança vestida de coratge i no intenteu perpetuar les vivències, que l’única eternitat perdurable és la nostra pròpia consciència. Individual i col·lectiva. La consciència de poble. Recordeu la teoria de l’anamnesi: si podem somiar-ho és que existeix.