Quan l’ecosistema informatiu institucional se’ns ha tornat tan evidentment tòxic i prescindible, i davant la urgència del que ens envolta, hem hagut de contraprogramar xarxes de dades, anàlisis i opinions. Vivim per barris també en aquests espais comunicatius, connectats a veïnatges literals o virtuals. Això ens ha fet més forts, i alhora més vulnerables al monologuisme o al miratge col·lectiu. Potser és per això que mai deixa d’astorar (i d’intrigar) la percepció dissonant que de tant en tant t’arriba d’algun amic sobre el que ha estat passant en aquest país en aquests últims anys, i més encara en aquesta última tardor.

Més enllà dels miralls sistemàticament esbiaixats, que veuen el que els convé veure a pinyó fix, en funció de l’agenda política, de vegades ensopegues amb alguna mirada aliena que, tot i que et revolta, val la pena de considerar amb atenció, no pas per masoquisme ni per exercir cap acte d’heroica equanimitat, sinó perquè en alguna mesura et descentra i revela punts cecs que se t’escapen, contrallums o matisos en la carta de grisos. O bé per contra et reconfirma en posicions que res no desmenteix.

 

Però aquesta tardor a Barcelona se’ns ha tornat ja una mica massa semblant a la de Pequín o a la del Hong Kong dels paraigües grocs

Tots tenim un amic de nació mundana (sovint banalment hispana) i sempre molt de la broma, que llegeix el que passa a Catalunya com si fos una versió de l’argument delirant de La tardor a Pequín de Boris Vian. Ens hem equivocat d’autobús i som al 975: comboi conduït per un sonat que no pensa fer cap parada fins que arribi prop de les vies d’un ferrocarril inservible enmig del desert inexistent d’Exopotàmia. En el llibre de Boris Vian no s’hi esmenta la tardor, ni tampoc hi surt Pequín. La lògica del relat va al seu aire. També la presumpta vinculació entre aquesta fantàstica novel·la i la tardor a Barcelona és arbitrària i agafada pels pèls: pot tenir-hi tanta o tan poca relació com la pugui tenir amb algun episodi del recorregut biogràfic de cadascú de nosaltres o amb l’evolució recent de la lliga escocesa… Llavors deixem dir a l’amic mundà, i demanem al cambrer una altra cervesa…

Però aquesta tardor a Barcelona se’ns ha tornat ja una mica massa semblant a la de Pequín o a la del Hong Kong dels paraigües grocs, i aquí com allà hem vist com en nom de la Raó d’Estat cauen les webs, es limiten els drets civils, s’impedeix el vot, s’exerceix la violència contra la població, i s’empresonen o s’exilien polítics i activistes socials que discrepen o actuen al marge de les restriccions. I hem vist que aquí com allà es banalitza i normalitza aquest escenari repressiu en nom de l’harmonia social i del progrés econòmic. I en nom d’una presumpta superioritat moral mundana, racional, distanciada i equidistant.

La broma aquesta de La tardor a Pequín llavors ja no fa cap gràcia, i aquest biaix cognitiu, aquesta manca d’empatia i aquest escapar per la tangent amb la ridiculització constant provoca una barreja de tristesa (perquè l’amic no ho vegi) i de ràbia (perquè no ho vulgui veure).