Vaig viure amb alegria el procés fins el 30 de setembre. El dia 1 d’octubre va ser trist, perquè malgrat el nostre esforç col·lectiu de dignitat, l’angoixa i la ràbia dels fets violents van atenuar la satisfacció que vaig sentir en poder votar. Admiro les persones que no tenen dubtes i es mantenen fermes en les seves determinacions i conviccions, però jo no tinc aquesta sort i soc crítica amb l’evolució de la política catalana de les darreres setmanes. “I tu, com ho faries?”, ens preguntem sovint entre nosaltres. Doncs jo no ho sé, com ho faria, però crec que així no.

Fins ara, hem sortit al carrer i hem intentat defensar les nostres institucions, però també ens ha quedat clar que la nostra força no és comparable amb la de Madrid. El govern de l’Estat espanyol fa servir eines que nosaltres no tenim o no sabem utilitzar, però nosaltres pressuposem que la nostra veritat és més poderosa que la força de tot un estat. Fa pocs dies, dirigents polítics catalans reconeixien dues coses que, com a mínim, em van deixar preocupada: una, que no havien valorat prou bé la repressió que podríem patir, i dues, que Catalunya no estava preparada per a la independència.

 

Ens queda molt camí per recórrer i seguirem lluitant al carrer, però no perdem la valentia de ser crítics amb nosaltres mateixos

Sabeu què trobo a faltar? Sinceritat. Les estructures d’estat no estan fetes, no comptem amb cap reconeixement internacional i avui segurament som més lluny de la República del que érem fa dos anys. El que hem vist en les darreres setmanes és un estat prepotent, que feia molt de temps que es preparava per guanyar; no hem sabut evitar l’aplicació del 155, tenim pacifistes a la presó i un govern destituït, la meitat empresonat i l’altra meitat a l’exili. No podem estar contents perquè les circumstàncies amb què ens trobem ara són molt greus. I sí, Espanya és un estat desesperant perquè és arrogant, ferotge i envejós, però si volem guanyar, potser ens caldrà ser més hàbils i llestos que aguts i valents.

L’agudesa i la valentia han estat clau en molts moments, la qual cosa honora els nostres governants, però caldria deixar que el procés mostrés altres habilitats. Fa de mal dir, però al govern li ha faltat empatia i un tarannà diferent, un tarannà que al meu parer radica en característiques de lideratge diferents. Homes i dones ens hem acostumat a la manera masculina de liderar i ens pot semblar que no hi ha altres formes de pensar o fer. La política, com tots els àmbits de la societat, és androcèntrica, i no hi ha polítiques feministes que s’obrin pas. Cal mirar i aprendre, perquè el món està canviant i, si volem ser un model de convivència que ens porti a la proclamació de la República Catalana de forma cívica i pacífica, caldria incorporar altres formes de fer política que integrin les característiques dels lideratges feministes i de dones.

El feminisme promou un tipus de lideratge que consisteix a concentrar l’energia en l’assoliment de petits objectius que porten a grans accions, a desenvolupar la capacitat relacional i a guanyar intel·ligència emocional per empatitzar amb l’altre, posar-nos a la seva pell i mirar des de la seva perspectiva; a aprendre a triar, a discriminar i a prendre decisions oportunes i efectives. Consisteix també a saber que som responsables de les decisions que prenem, a no acusar, buscar solucions, obtenir tot el potencial, millorar contínuament i no sentir gelosia ni enveja d’aquells a qui ens hem d’enfrontar. El lideratge feminista es proposa desenvolupar l’enfocament i la claredat mental, pensar sense obstacles, en positiu, buscant solucions i alternatives.

Aquesta és, en definitiva, una opció més a les propostes que aquests dies ens arriben, una proposta que no invalida tot allò que s’ha fet fins ara, i que convida a sumar. Ens queda molt camí per recórrer i seguirem lluitant al carrer, però no perdem la valentia de ser crítics amb nosaltres mateixos perquè ens ajudarà a arribar a la república que anhelem.