En el món local fa anys que parlem de cooperació al desenvolupament, però fins fa ben poc no existia una agenda compartida per als diferents actors de la comunitat internacional en aquest àmbit. Amb l’aprovació dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per part de l’Assemblea de les Nacions Unides l’any 2000, es van llistar tot un seguit d’objectius, indicadors i terminis temporals que permetessin mesurar el seu assoliment. Tot i ser un primer intent i un pas endavant important, encara va deixar molta gent fora del consens. Els municipis no vam ser un actor interpel·lat directament en aquesta primera agenda, que no oferia un encaix concret per als ens locals, percebuts com mers finançadors al Nord i espais d’execució de projectes de desenvolupament per a la cooperació descentralitzada al Sud, sense cap capacitat d’interlocució ni decisió.

Amb l’aprovació de la Declaració de París sobre l’Eficàcia de l’Ajuda de 2005 i les Cimeres sobre el Finançament del Desenvolupament es va obrir la porta als actors descentralitzats com els municipis a l’hora de coordinar accions i alinear-les amb les estratègies de desenvolupament dels Estats. La Declaració de París va construir el paradigma de l’eficàcia al voltant de cinc principis: alineament, apropiació, harmonització, gestió orientada als resultats i rendició de comptes. En la reunió d’Accra de 2008 on s’aprovaria una Agenda d’Acció per implementar aquests principis, per primer cop estarien representats els governs locals a través d’una delegació de Ciutats i Governs Locals Units (UCLG).

Aquest canvi de focus cap als països beneficiaris de l’ajut i el replantejament de les relacions Nord-Sud serien fonamentals per reflexionar sobre el paper que tenien els actors no-centrals, com els governs i administracions locals, tant entre els donants com entre els receptors. En certa manera, es pot parlar d’un canvi de paradigma i passar de la visió assistencialista de la primera i segona generació de l’ajut al desenvolupament, a una visió que posa l’accent en la sostenibilitat, l’apoderament dels països i de les societats dels països del Sud, i en el desenvolupament de les seves capacitats. S’obria una porta perquè els governs locals del Nord enfortissin el partenariat amb els governs locals del Sud, que per primer cop estarien cridats a participar per enfortir el principi d’apropiació, junt amb els governs centrals i la societat civil, per tal d’establir les estratègies nacionals de desenvolupament.

La crisi econòmica sorgida a partir del 2008 va comportar dues conseqüències: la crisi del concepte de desenvolupament i la caiguda de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament dels països de l’OCDE. A l’Estat espanyol, la crisi del deute va provocar una retallada de recursos en cooperació que només el món local va contenir amb penes i treballs. Una resistència que es va complicar quan el govern del Partit Popular va aprovar la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local el 2013 posant en escac les polítiques de cooperació. Una legislació que el municipalisme català va rebutjar amb força i que el mateix  Fons Català de Cooperació al Desenvolupament va respondre amb una campanya en defensa d’una política pública de cooperació mitjançant l’elaboració d’informes i guies que legitimaven i donaven arguments als municipis per preservar la seva cooperació.

 

La inclusió d’un objectiu específic dins dels ODS sobre les ciutats i els assentaments humans inclusius, segurs, resilients i sostenibles ens permet fer un salt endavant

Un dels elements que va evidenciar aquesta crisi econòmica i la posterior crisi de legitimació de la cooperació era la manca d’una massa crítica mobilitzada favorable a les polítiques de cooperació i solidaritat internacional, que en canvi sí que existia per defensar les polítiques públiques més castigades degut a la crisi econòmica. Havia arribat el moment de vincular cada cop més l’agenda d’acció internacional amb l’agenda d’acció local, ja que només a través d’un discurs coherent entre allò que es defensava i es treballava al Sud i al Nord es podria defensar una actuació internacional que vinculés ambdues agendes.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) aprovats el 2015 i la nova agenda global de desenvolupament obririen una nova finestra d’oportunitat a la cooperació municipalista al desenvolupament. Els ODS serien el resultat d’un procés massiu de consultes liderat per les Nacions Unides amb la participació dels governs locals, per primera vegada, a través de UCLG, on la narrativa de les desigualtats entre el Nord i el Sud s’havia transformat en una altra narrativa més global sobre els reptes comuns com el creixement de les desigualtats i el canvi climàtic, que afecten ambdós hemisferis. Per altra banda, els ODS permetrien tornar a parlar de cooperació amb un nou enfocament de coherència de polítiques, no tant amb les polítiques de cooperació, sinó amb els mateixos ODS per part de les agendes de les administracions dels països del Nord. Un fet que ajuda a sortir de la marginalitat la cooperació al desenvolupament i la situa en el terreny de les bones pràctiques i de la política comparada.

La inclusió d’un objectiu específic dins dels ODS (l’onzè) sobre les ciutats i els assentaments humans inclusius, segurs, resilients i sostenibles permet que la cooperació municipalista al desenvolupament faci un salt endavant, car col·loca a l’agenda els governs locals (malgrat que aquests no sempre disposen de les competències o decideixen sobre el seu finançament), ja que bona part de les polítiques vinculades als ODS s’apliquen al territori habitat, ja sigui rural, urbà o periurbà. En aquest sentit el rol de la cooperació descentralitzada local ha de ser enfortir els partenariats multilaterals i bilaterals en l’àmbit local, compartir bones pràctiques i enfortir assistències tècniques com el mecanisme més eficaç per enfortir els governs locals en aplicació de la nova agenda dels ODS.

Un altre dels avantatges dels ODS és que, a diferència dels ODM, no cal buscar-los a l’agenda local, car els ODS ja els contemplen no només com objecte sinó com a subjecte. Així els ODS esdevenen la gran oportunitat per recuperar les polítiques de cooperació com un element indispensable per al seu assoliment. Aquests objectius han d’implementar-los tant els actors del Nord com del Sud, en una perspectiva de col·laboració i coresponsabilitat que permet trencar la segmentació principi de solidaritat i que pot alimentar una nova narrativa que doni sentit a les polítiques públiques de cooperació al desenvolupament.

Malgrat aquesta visió positiva, caldrà veure com es combina aquesta nova agenda global amb la tendència creixent a les respostes compulsives dels donants davant les emergències humanitàries i les crisis sobrevingudes (com ha evidenciat l’anomenada crisi de refugiats sorgida l’estiu de 2015). Aquestes crisis tenen l’avantatge de recollir un ampli suport social favorable de la ciutadania que pot donar un nou impuls a les accions en matèria de solidaritat internacional. Caldrà, doncs, veure com combinem els compromisos amb les pulsions solidàries en una lògica de coherència de polítiques.

L’altra gran novetat ha estat l’aprovació de la Nova Agenda Urbana, l’octubre de 2016 a Quito, durant la Conferència Habitat III. La Nova Agenda Urbana procura crear un vincle de reforç recíproc entre urbanització i desenvolupament. La idea és que aquests dos conceptes es converteixin en vehicles paral·lels per al desenvolupament sostenible. L’agenda tracta d’oferir unes directrius sobre una sèrie “d’habilitadors” que poden consolidar la relació entre urbanització i desenvolupament sostenible. Aquest inclou, d’una banda, els “facilitadors del desenvolupament” que busquen generar creixement global a partir de les múltiples i sovint caòtiques forces de la urbanització, creant condicions de millora en tot el sistema de polítiques nacionals i locals, ja sigui a través de l’acció legal, institucional o econòmica.

Els fonaments ideològics de la Nova Agenda Urbana són el desenvolupament democràtic i el respecte dels drets humans, així com la relació entre el medi ambient i la urbanització. Per altra banda, l’agenda centra el seu interès en assolir l’equitat en el context de la globalització, així com garantir la seguretat de tots els que viuen en zones urbanes, de qualsevol sexe i edat. La reducció del risc i la resiliència urbana són una altra de les prioritats, així com l’establiment de mecanismes de vigilància global per fer seguiment de tots aquests temes i preocupacions.

Cal dir, però, que aquesta Nova Agenda Urbana no implica un acord vinculant per als estats membres, sinó que esdevé una orientació als governs d’estats nacionals, autoritats regionals i de ciutats, la societat civil, fundacions, ONG, investigadors acadèmics i organismes de l’ONU en els seus posicionaments pel que fa a les ciutats, la urbanització i el desenvolupament sostenible. Per això és important que els actors locals que ja estem organitzats en xarxa per actuar conjuntament a favor del desenvolupament mitjançant el nostre compromís solidari incloem aquesta nova agenda en un format aplicable també a les nostres polítiques públiques locals, i ho fem de manera coordinada.

En definitiva, els ODS i la nova Agenda Urbana esdevenen una oportunitat per bastir un instrument útil tant per als municipis del Nord com per als municipis del Sud. Una agenda global de desenvolupament que no només posi fi al qüestionament de la dimensió solidària del municipalisme i de les seves polítiques de cooperació al desenvolupament, sinó que tingui la virtut de fer-la coherent amb l’agenda de desenvolupament local del propi municipalisme català. Un repte i una oportunitat. ♦