L’estat d’excepció sobre Catalunya que ha estat decretat covardament per la porta del darrere de l’Estat espanyol és un fet d’una gravetat enorme per les seves conseqüències sobre les llibertats i els drets col·lectius i individuals dels catalans. Agressions, empresonaments, controls i coaccions, censura, persecució ideològica… Hem tornat a veure allò que ens semblava que no tornaria més. Hem vist allò que només podíem sospitar: que encara no s’havia esborrat l’empremta del franquisme. I no tan sols entre els membres de les elits polítiques, sinó també en una part de la població que es complau enviant la policia al crit de “a por ellos” o que vol veure tancat a la presó un president de govern elegit democràticament.

 

L’agressió exterior ens indigna, ens provoca, ens fa sortir al carrer. En canvi la covardia interior ens desmoralitza, desencoratja, entristeix

Tanmateix, he de dir que allò que més m’ha decebut no és la manifestació autoritària d’un Estat que ja fa molt temps que sabíem que el tenim en contra dels nostres interessos. No: em decep la feble resposta de bona part dels responsables de la política catalana, d’alguns creadors d’opinió, d’institucions com les universitats catalanes, determinades organitzacions empresarials i sindicals o fins i tot agents socials que tenen per objectiu vetllar pels drets i les llibertats dels ciutadans. I no diré noms per no ser injust amb els que no citaria, ni assenyalar indiscriminadament tots els membres dels que esmentaria. Però hi ha silencis, o condemnes tan suaus, que no és cap exageració parlar de complicitat amb els botxins.

Si això és així és perquè l’espanyolització del país ha estat implacable. I no parlo d’aquella “espanyolització” ingènua que volia imposar a l’escola aquell ministre de mal record. No: ens hem estat enganyant pensant que tots els èxits en la reconstrucció del país podien disminuir les xarxes de dependència amb un Estat que, astutament, ha sabut mantenir forts els fils invisibles de la dependència. Les subvencions, les beques, les oportunitats d’internacionalització, els sistemes de protecció econòmica, els plans de recerca, els càrrecs a les institucions de control territorial… No acabaria. Ara, aquells fils invisibles es converteixen en cadenes que no permeten que la denúncia de l’abús autoritari tingui la magnitud que es mereix.

L’agressió exterior ens indigna, ens provoca, ens fa sortir al carrer. En canvi la covardia interior ens desmoralitza, desencoratja, entristeix. I, tanmateix, ens ha de servir de lliçó. Ens ha de desinnocentar definitivament a l’hora de tornar a posar en marxa aquest país, que ara camina amb els grillons de l’aplicació d’un article que no estava al servei de la preservació d’un sistema democràtic, sinó de la seva corrupció. Per seguir endavant, ens caldrà estar molt més alerta.