El títol només recull les primeres paraules amb què comença el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR), creat el 23 de desembre del 2015. El PNR va ser un dels darrers espais socials, després de moltes negatives, pel diàleg que sempre s’ha ofert des del sobiranisme. Una voluntat de diàleg que mostra un tarannà, una voluntat de construir ponts i no pas murs que no ha trobat interlocució.

Divuit han estat les negatives que el govern del Regne d’Espanya ha donat a la proposta de dialogar. Negatives, menyspreus i fòbia. Negativa al diàleg, menyspreu a les accions i les institucions i catalanofòbia impulsada des d’alguns mitjans i organitzacions. EL PNR ho va intentar, el grup coordinador vam demanar al Presidente una reunió. La resposta: el silenci. Vam demanar a tots els grups parlamentaris del congrés presentar-los el manifest, comentar la proposta, començar un procés de diàleg. La resposta: ni PP, ni PSOE, ni Cs van voler rebre els representants del Pacte. De fet, ja havíem tingut una prèvia a aquesta posició emmurallada al Parlament de Catalunya, ni PP ni Cs van voler ni tan sols rebre el grup coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum.

Van ser mesos apassionants cercant suports a Catalunya en què vam copsar la voluntat inclusiva de les persones que s’acostaven, de les persones signants. En poc més de dos mesos, 500.000 persones van signar un manifest que demanava un acord per a la celebració d’un referèndum que volia “facilitar una solució política a un conflicte polític a través del mecanisme més fonamental de què disposen les societats modernes: conèixer i respectar la voluntat democràtica de la majoria”.

 

El que recollia el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum era una voluntat majoritària per decidir, aprofundir en la democràcia, expressar respecte i no excloure ningú

Voluntat de diàleg, respecte a la diversitat d’opinió, voluntat democràtica, voluntat d’acord de les institucions i forces polítiques, voluntat d’expressió, decidir el futur polític, determinació cívica, pacífica i democràtica… el que recollia el manifest del PNR era una voluntat majoritària per decidir, aprofundir en la democràcia, expressar respecte i no excloure ningú. A tota aquesta suma de voluntats, el silenci i la negativa com a resposta.

Deixeu-me anar a les dades: la primera onada de l’enquesta del CEO del 2017 va preguntar sobre la convocatòria d’un referèndum. El posicionament, un 73’6% estava a favor d’un referèndum. D’aquest percentatge, un 50’3% el volia sense condicions,  un 23’3% volia un referèndum pactat amb l’Estat i un 22’7% no el volia. Em sembla significatiu que, dels votants del bloc dit “constitucionalista” (PSC, PP, Cs), un 15’1% estava a favor d’un referèndum sense condicions i un 23’7% a favor d’un referèndum pactat. No estem parlant, doncs, de majories sobiranistes sinó de necessitat de realpolitik. Estem parlant d’una societat que expressava la seva diversitat i el referèndum era la manera de resoldre un conflicte polític.

Ja sabem la història: el referèndum es va portar a terme, però les condicions en què ens vam trobar les persones que volíem exercir el nostre dret a vot no van ser de respecte democràtic sinó d’agressió a la democràcia. El referèndum es va negar des del “constitucionalisme” i es va actuar amb tota la contundència, utilitzant la força i limitant al màxim les llibertats.

Després de la limitació de drets i llibertats, després de la violència policial, una marea blanca a Barcelona, Madrid, Sevilla, Granada, Bilbao, Pamplona, Valladolid… demanava diàleg, diàleg i acord (sense denunciar la violència de l’1-O i equiparant mobilització ciutadana i imposicions de l’Estat). També va arribar el 155 i l’empresonament i exili del President, consellers i conselleres i el judici de la mesa del Parlament al Tribunal Superior. Van arribar les manifestacions massives per la llibertat i la internacionalització, negada per l’Europa dels negocis, del procés independentista a Catalunya. L’oferta de diàleg i acord va tornar de la mà del Govern que, un cop més, rebia negativa i repressió. La negació unilateral, la violència unilateral front la cultura del diàleg, la mobilització social pacífica i l’expressió i opinió diverses.