A partir de l’1 d’octubre s’han succeït un seguit d’esdeveniments que, des de la perspectiva jurídica, qüestionen greument la imparcialitat de la justícia a Espanya i obren diversos escenaris relacionats amb la vulneració de drets fonamentals.

Amb el trasllat de part del Govern, entre ells el president Puigdemont a Brussel·les, va sorgir la qüestió del dret d’asil. Segons la Convenció de 1951 pot demanar asil una persona quan té, entre altres supòsits, “raons fonamentades de témer ésser perseguit amb motiu de les seves opinions polítiques”. D’acord amb les conclusions de Tampere i les Directives subsegüents[1], es consideren actes de persecució política, entre d’altres: les mesures legislatives, administratives, policials o judicials que siguin discriminatòries o que s’apliquin discriminatòriament i/o els processaments o penes que siguin desproporcionades o discriminatòries. També es consideren motius per a l’asil “haver rebut amenaces directes que serà perseguit”. Els autors de les amenaces poden ser l’Estat o partits que controlen l’Estat.

 

La conclusió és clara: manca de garanties democràtiques i dels elements definitoris d’un judici imparcial

Aquests supòsits es compleixen, tant per la inclusió impròpia a la querella presentada pel Fiscal General de l’Estat d’un delicte de rebel·lió que requereix com a element principal el “alzamiento violento”, com per l’Auto de la jutgessa Lamela, incomplint les pròpies decisions de l’Audiència Nacional sobre competència el 2008, generant indefensió pels terminis peremptoris i acordant mesures greus com la presó preventiva sense fiança, basant-se en arguments força discutibles i afegint a la ODE dos delictes que no formen part del procés. Aquests fets són els que, d’acord amb la Decisió Marc 13/06/02 sobre Ordre de Detenció Europea (ODE) poden portar a la denegació de l’entrega de l’investigat que no és automàtica i respecte de la qual la sobirania nacional del país acollidor opera com a límit. La ODE parteix de la base que als països membres es respecten els drets fonamentals i, per tant, com va sentenciar el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en el Cas Soaring, “sempre que se sospiti que amb l’entrega es pot cooperar a la violació d’aquests drets es denegarà”. Un d’aquests drets és el dret a un procés just, lligat a la presumpció d’innocència, la igualtat d’armes entre acusació i defensa, i la idoneïtat i imparcialitat del jutge (Art. 6 Conveni Europeu de Drets Humans). Respecte d’aquesta n’hi ha prou amb el dubte perquè “la justícia ha d’inspirar confiança en una societat democràtica” (Cas Langborger). La imparcialitat implica, com assenyala el TEDH (Cas Hauschildt), descartar qualsevol dubte legítim objectivament i subjectivament. I quan es pot dubtar d’aquesta imparcialitat? Quan per exemple “hi ha indicis que el jutge té un criteri a priori sobre el cas” (Cas De Cubber). Segons la Comissió Europea (Dir. 216/343) les autoritats públiques han “d’abstenir-se de declaracions referides als investigats o acusats”. Recordem que el respecte a la presumpció d’innocència s’exigeix al jutge però també als particulars, especialment als periodistes, i que és demostrable que a Espanya s’ha orquestrat des de l’Estat una campanya mediàtica i política de dimonització del sobiranisme català. I això ens porta al rovell de l’ou, és a dir, com assenyala el TEDH en el Cas Zielinski,  que “el principi de la preeminència del dret i la noció de procés just s’oposen a la ingerència en l’administració de justícia amb l’objectiu d’influenciar la decisió”.

La conclusió és clara: manca de garanties democràtiques i dels elements definitoris d’un judici imparcial.


[1] Directiva 2004/83/CE de 29/04/84 i Directiva 2005/85/CE de 1/12/05 transposades a la Llei 12/2009 espanyola.