Al món hi ha molta diversitat i moltes realitats diferents però un dels trets comuns més preocupants dels nostres dies és que patim una involució democràtica. Els espais de la societat civil s’estan reduint, defensors i defensores dels drets humans són assassinats impunement a molts països. La cooptació dels espais polítics per part de les elits econòmiques –que cada cop són més elits– és preocupant. La generació d’una desigualtat creixent i obscena fa que al món n’hi hagi uns (pocs) que cada cop poden fer més el que els convé, acumulant riquesa d’una manera indecent, mentre una part de la humanitat cada vegada més gran es veu abocada a viure sense els mínims necessaris i els seus drets bàsics no es respecten.

 

Aquesta ciutadania ha descobert, està descobrint, que la lluita va més enllà del que pensaven, que transcendeix l’objectiu inicial, perquè és una lluita per defensar drets

L’Europa dels valors s’ha desdibuixat des que varen arribar persones a les seves platges buscant refugi. La resposta que s’està donant és cruel i inhumana. Els governs europeus, base d’aquesta Unió Europea hipòcrita i mesquina, malalts del mateix virus, han anat prenent decisions en el mateix sentit. Per un costat, l’extrema dreta s’enforteix a la majoria d’estats amenaçant els drets humans en general i, per l’altre, hi ha una ciutadania que es va creure els valors fundacionals europeus i continua defensant els drets humans, la pau i la solidaritat.

L’Estat espanyol no és aliè a aquest corrent i des de fa un temps ha anat posant en marxa mecanismes regressius en matèria de drets com l’aprovació de lleis injustes –com la llei mordassa–, abusos de poder, el control de mitjans, les devolucions en calent o els incompliments en l’acollida de refugiats. I tot mentre es jutgen gravíssims casos de corrupció que posen de manifest la feblesa del nostre sistema democràtic. La judicialització extrema del conflicte amb Catalunya i l’aplicació del 155 és, en aquest sentit, una fugida endavant que aposta per una lògica de confrontació per aconseguir rèdits polítics i deixar tota la resta en segon pla.

A Catalunya hem vist com la ciutadania sortia al carrer des del 2007 per demanar pacíficament solucions a un problema, com s’organitzava per fer un referèndum, per defensar col·legis electorals i per demanar l’alliberament de persones del seu govern empresonades o exiliades. La mateixa Amnistia Internacional ha dit que l’empresonament és una mesura completament desproporcionada.

Aquesta ciutadania ha descobert, està descobrint, que la lluita va més enllà del que pensaven, que transcendeix l’objectiu inicial, perquè és una lluita per defensar drets molt fonamentals que s’estan escapçant dia rere dia.

Estem lluitant per no perdre drets bàsics com a persones, com a ciutadans i com a activistes per un món més just. I per això precisament ens trobem tanta gent de maneres de pensar i fer tan diferents al mateix costat. Aquest moviment ciutadà massiu i la seva manera no-violenta de sostenir-se és esperançador. La nova consciència que s’ha despertat és una llavor.

Quan s’aconsegueixi l’alliberament dels presos i una solució al conflicte, molta més gent seguirà lluitant per allò essencial que ha descobert. Mentre pensava que lluitava per la independència, estava lluitant pels drets com a ciutadans i com a persones. Els seus. Els de tothom. Els de tot arreu.