“Europa no ho permetrà”, “la imatge de la policia retirant urnes l’evitaran al preu que sigui”, “no poden detenir el Govern”, “això només pot acabar en una negociació”… Eren algunes de les frases que, amb la innocència de qui creu que les coses són com haurien de ser i no com realment són, anàvem sentint els periodistes als polítics catalans. Frases que s’anaven repetint i que, com la majoria dels ciutadans del nostre país, també nosaltres acabàvem interioritzant com l’únic escenari possible si el full de ruta que tenia suport al Parlament seguia fent camí.
Però no. Aquesta tardor, entre cops de porra, polítics detinguts i efectes del 155 a les administracions i a la societat civil, hem descobert que l’espanyol és un estat disposat a tot per defensar-se, per preservar la seva integritat territorial i el dret dels catalans que se senten espanyols a seguir-ho sent i també a no triar. I “l’estat de dret” s’ha regirat aquests mesos escanyant l’estat de dret. Fins ara ho havia fet de forma més o menys dissimulada i a les fosques (la guerra bruta n’és el millor exemple) però aquesta tardor ens ho hem trobat de cara. No s’han amagat.

El procés i els seus actors, tant els de Barcelona com els de Madrid, han intentat, això sí que ja ens ho temíem, matar el periodisme (la veritat, l’ànim de buscar-la i explicar-la en aquest cas, és sempre la primera víctima d’una “guerra”) però com a observadors de la realitat hem constatat també que, efectivament, hi ha una Espanya, la del PP, el PSOE i Ciutadans, que no vol un canvi de fons.

 

“L’estat de dret” s’ha regirat aquests mesos escanyant l’estat de dret. Fins ara ho havia fet de forma més o menys dissimulada i a les fosques però aquesta tardor ens ho hem trobat de cara

Una majoria de catalans, la que vol una relació diferent amb Espanya, passi o no per tenir un estat propi, i que es confronta amb un equivalent d’espanyols, els que ja ho tenen bé i reclamen el seu dret a no ser canviats, a viure en un estat que no es reconegui en la seva evident plurinacionalitat. Una situació que s’afegeix a la impossibilitat de resoldre el problema de fons, el de la sobirania, que per uns recau al Parlament i pels altres al Congrés. El debat ha tibat de forma extraordinària la societat catalana i la tensió amenaça de fer-se crònica si les majories no són incontestables i la comunitat internacional no força el diàleg a fer acte de presència.

Amb l’Estatut, molts catalans van aprendre a no deixar-se enganyar pels qui sempre s’escapen de complir la seva part dels acords i, en aquest procés, gran part d’aquesta societat ha après que això no és una broma. Que el camí, encara que sigui volgudament pacífic, no serà curt i que estarà ple de tensions i contratemps perquè es fa amb majories que són curtes i un estat que està disposat a usar tots els seus mètodes coercitius, ja siguin poc o molt confessables. I si els catalans han après això, el govern espanyol i els aparells de l’Estat han triat i prefereixen que la repressió els faci passar vergonya davant tota la premsa internacional que no pas gestionar amb empatia i un punt de risc la seva diversitat. No és l’escenari somiat però és l’escenari real.