Dir la realitat contribueix a construir una societat democràtica. Però què és la realitat? Quin és el punt de vista que permet fer entendre els fets quan responen a causes complexes? Aquesta és la responsabilitat del periodisme. Quan expliquem un accident de trànsit, n’expliquem les causes –errades tècniques, humanes, meteorològiques. Quan hem d’explicar un sinistre democràtic com el que està vivint el conflicte entre Catalunya i Espanya, també en busquem les causes per oferir interpretacions i horitzons davant la voràgine quotidiana. Però en el sinistre democràtic que sotmet Catalunya a l’estat d’excepció dins de l’estructura dels poders de l’Estat espanyol, no sempre el valor i el pes d’aquestes causes s’interpreten o se subratllen o es recorden amb la mateixa intensitat. Analitzem-ne algunes.

Som ciutadanes de la UE del 2017, però dins d’Espanya, un estat que viu d’acord amb una Constitució de compromís des del 1978, on les forces que volien la democràcia arribaven a un pacte amb els supervivents del franquisme que van canviar los Principios del Movimiento i el NO-DO que els connectava amb la realitat pels escons d’unes Corts espanyoles que volien treure el nas a Europa i una TVE que només va trencar el monopoli amb l’aparició d’ETB i TV3 el 1983. Aquella Constitució de compromís i compromesa, condicionada per la por de l’exèrcit i la fragilitat democràtica, és encara la Constitució que es reivindica el 2017. Així doncs, per a alguns, situar com una de les causes la inamovible Constitució del 1978 i el codi penal que s’aplica per contravenir-la no pot tenir un pes determinant, i per a d’altres, el té tot. Per a alguns, la legitimitat d’una Constitució es manté quan es correspon amb la voluntat de les majories i també de les minories que protegeix. I per a d’altres, la legitimitat coincideix sempre amb la legalitat. I punt.

 

Dues escletxes de resistència: esmena dels errors que cometem quan interpretem sense pausa una realitat embogida i consciència dels drets humans i dels principis democràtics que et governen quan l’observes i intentes compartir-la

Situar com a causa d’aquest sinistre polític entre Catalunya i Espanya la recollida de signatures contra l’Estatut per part del PP i recórrer al Tribunal Constitucional després que les Corts espanyoles l’havien retocat i s’havia referendat a Catalunya el 18 de juny del 2006 per a alguns té molt pes i per a d’altres no en té tant o no en té cap o mai no ho recorden.

Situar al bell mig d’aquestes causes també el dret internacional que empara el Dret d’Autodeterminació dels pobles, reconegut a la Carta de Nacions Unides en l’article 1 del Pacte de Drets Civils i Polítics, per a alguns és prioritari i per a d’altres és un de tants pactes que se subscriuen però que queden en segon terme davant dels interessos i els marcs jurídics dels estats. I, per tant, situar com una altra causa de la via unilateral la negativa i impossibilitat gairebé sistèmica del bloc PP, PSOE i Cs per pactar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, demanat per vies polítiques en més de 18 ocasions, encara que la reclami una gran majoria de la societat catalana, per a alguns és l’explicació del salt desesperat de l’1 d’octubre i per a d’altres la deslegitimació del procés que justifica violència, querelles, exili i presons, i suspensió de l’autogovern.

En l’exercici de dir la realitat, aquestes causes se subratllen o s’ignoren, es bandegen o s’obliden, se suavitzen o es relativitzen. Cada mitjà i cada professional assumeix la responsabilitat de decidir quines d’aquestes causes són determinants per entendre el que vivim i qualificar-ho de democràcia emmordassada i repressiva o de fets delictius en base al compliment de les lleis i, entremig, els matisos que cadascú hi vulgui sumar. Això sí, un però que ho fa trontollar tot: admetre que la perseguida equidistància ha quedat fulminada pel mateix conflicte quan el relat periodístic es converteix en munició i trinxera. Dues escletxes de resistència: esmena dels errors que cometem quan interpretem sense pausa una realitat embogida i consciència dels drets humans i dels principis democràtics que et governen quan l’observes i intentes compartir-la. ♦