Estat d’excepció. L’estat d’excepció creat a Catalunya les darreres setmanes té un rostre concret: el del vell dictador que mai no va acabar de morir el 1975, ni anys després quan es signà una Constitució amb l’exèrcit amenaçant a la porta del costat. És un rostre que es materialitza en la voluntat de reprimir el legítim anhel d’autodeterminació dels pobles. Ara, a Catalunya, pren la forma d’ocupació i violència policial i sexual, d’intervenció a les institucions, de guerra discursiva catalanofòbica, de manipulació en els mitjans públics. I de tribunals d’excepció que empresonen injustament i injustificada els presidents de dues organitzacions civils i els vuit consellers i conselleres del govern català. L’Estat espanyol s’ha tret la màscara i ensenya l’herència d’una bèstia que ara veu el moment de ressorgir sota un govern decrèpit i corrupte del PP, bressolat pel PSOE (i PSC!) i atiat per Cs. Perquè la sacrosanta unitat d’Espanya s’ha de fer prevaldre per sobre de tot, oi Felipe? (Unió)nistes que es manifesten, i blanquegen, la presència impune de l’ultra dreta feixista als carrers. Presència amb alts nivells de testosterona vehiculada cap al sexisme i racisme més flagrants, que fa bandera de la vexació, i de la humiliació, càntic. Aprofitant, un cop més, per assetjar les dones quan se’n té oportunitat. Estat d’excepció que és l’estat normal de les coses en un país de dubtosa qualitat democràtica. Simplement han caigut les màscares.

Resistències. Les dones, que som poble, venim de lluny i tenim vasta experiència en la desobediència: com ens recordava la professora Encarna Bodelón en una ponència a Ca la Dona, Antígona va ser la primera desobedient civil quan va enterrar el seu germà en contra de la llei de la ciutat. És clar que la desobediència és col·lectiva, però els feminismes també sabem que allò personal és polític i, per tant, col·lectiu. La desobediència del poble de Catalunya a unes lleis que considera injustes ha mostrat al món la força d’una societat civil organitzada, determinada i pacífica. El preu de l’agosarada gesta de voler votar en un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre ha despertat la bèstia que té ànsies de càstig i venjança. Però les feministes sabem estar organitzades i crear xarxes de suport mutu i de resistència, i alhora contribuir a construir un contrapoder popular que comença a prendre forma amb, entre d’altres xarxes, els Comitès de Defensa de la República. Perquè la vaga general del 8-N també ha mostrat que no necessitem els sindicats del règim, en tenim prou a ser-hi el poble organitzat. Sabem que no podem normalitzar un estat d’excepció –ni amb màscara ni sense– que atempta contra els drets fonamentals de les persones i les llibertats democràtiques més bàsiques. No podem naturalitzar el 155 i tot el que suposa per a tots els pobles de l’Estat. Tampoc podem assumir acríticament la imposició d’unes eleccions en un estat (d’explícita) excepció ni tot allò que vindrà després del 21-D. I per això cal denunciar cada privació de llibertat, cal resistir juntes des de les nostres diferències i particularitats.

 

Estat d’excepció que és l’estat normal de les coses en un país de dubtosa qualitat democràtica

Alertes. Les resistències, que són alhora construcció de discurs i de país, han de venir acompanyades d’autocrítiques que ens permetin avançar per camins que no reprodueixin discriminacions i opressions. Així, els feminismes venen demanant i alhora obrint espais de diàleg tranquil i de cures entre dones en moments polítics frenètics. N’hi ha, però en calen més, i de diferents tipus. Les cures, personals i col·lectives, seran el motor honest d’aquesta revolució que estem vivint. Perquè la por és humana, i som vulnerables, i dependents, i persones amb sentiments, idees i necessitats diferents. Donem-nos suport, caliu, i intentem entendre dissidències. Alhora, hem d’estar alerta de no reproduir discursos bel·licistes que volen “vèncer”, “destruir”, “no rendir-se”; cal que practiquem l’antimilitarisme que prediquem. Però sense que ens prenguin (també discursivament) tots els mecanismes de resistència que podem inventar. Vetllem, també, per no deixar espai a discursos independentistes etnicistes i excloents. I, sobretot, no permetem que l’excepcionalitat passi per sobre de la visibilitat i les reivindicacions de les dones, de les persones LGBTI, de les migrades, i de tots els col·lectius minoritzats que lluiten per ser-hi. Tot assenta els fonaments per a la República. Les dones (diverses) estem al capdavant de les lluites (múltiples) –no  necessitem herois que salvin el poble. Passos al costat, i arrenquem juntes la construcció de la nova República.