Per molt que l’independentisme s’hagi equivocat terriblement en el convenciment i la propagació que amb quatre manifestacions multitudinàries enllustrades de somriures i amarades de bonhomia n’hi havia prou per crear un nou estat dins d’Europa, res no pot justificar el comportament i les actuacions altament immorals i, ara sí, subversives per part de les autoritats espanyoles dins d’un marc suposadament democràtic i europeu. Que Espanya té un problema amb Catalunya i per extensió amb la democràcia tots en major o menor mesura ho sabíem. Ara bé, convertir la teva policia en vulgars i covardes forces de xoc contra manifestants inermes i pacífics, la teva judicatura en una extensió de l’executiu i amb greus reminiscències d’antic règim i la premsa o quart poder, pública i privada, en un instrument de propaganda i d’escarni contra els “heretges” catalans pot ser avantsala d’una involució d’intolerables atributs autoritaris per al conjunt de l’Estat espanyol. Neofalangistes i neorojos, o sigui dretes i esquerres espanyoles, semblen complaguts amb aquest nou panorama, però és això el que volen els catalans? Soc dels que espera amb creixent interès i curiositat intel·lectual i patriòtica la resposta ciutadana.

 

Catalunya ha de decidir ara el seu futur. I ho ha de fer amb generositat i unitat i amb una visió desproveïda de cap senyal d’odi o revenja

Venia a dir el personatge de l’Alioixa a la magnífica obra de Els germans Karamàzov, amb una també magnífica traducció al francès de Joan Sales, que “en un món sense Déu tot era possible”. Aterrant al moment present i en el nostre marc conceptual la frase de Tolstoi ens hauríem d’interrogar què li pot quedar a l’estat de dret si renuncia a la decència i la moralitat i pervertint, encara més, els seus valors pren per bandera l’arbitrarietat característica del dret d’estat. O per dir-ho en prosa, un estat més autoritari que altra cosa, més turc que no pas britànic o anglosaxó. Un estat on, en nom de la igualtat, la llibertat és escanyada fins al darrer sospir de vida. Fins fa poc temps, esmentàvem Europa com a refugi de tantes coses belles i morals; però avui Europa està per altres raonaments que ben poc tenen a veure amb la decència i l’humanisme; i sí amb mantenir certs statu quo, artefactes de molta i perillosa càrrega, que són preludi de la seva pròpia extinció. Heus aquí la decadència que es projecta com un enorme mantra sobre tot un continent que abans inspirava el món tot il·luminant-lo. Quan sigui massa tard ja reaccionarem amb la consegüent prèvia i patuleia de lamentacions. Ho hem vist en el passat i ho tornarem a veure. No eren els grecs els que deien que la història era cíclica?

Mal que ens pesi a alguns, Europa, el vast projecte de pau i estabilitat parit després de dues sagnants i esgarrifoses  guerres, avui ja no pot alliçonar ningú en matèria de drets humans en un món convuls i desconcertat com l’actual. La seva autoritat i guia avui són a la deriva que ve marcada per aquells que, pensant només en el mercat i l’interès, obliden les persones i acaben malmenant, com no pot ser d’altra manera, persones i mercats. Són els irresponsables de torn, d’irrellevants noms, i que a Espanya compten amb d’altres irrellevants com a socis, encarregats, majordoms o amics. Segons la retòrica discursiva que marca la necessitat del moment. Molt de regateig i res de prospectiva i, menys encara, d’altesa de mires o alta política. Vulgaritat a totes llums i mediocritat i mitjania com a pare i mare a manca del necessitat Esperit Sant.

Catalunya ha de decidir ara el seu futur. I ho ha de fer amb generositat i unitat i amb una visió desproveïda de cap senyal d’odi o revenja. Però també ho ha de fer conscient del que hem viscut, patit i sacrificat, del que deixem enrere, conceptes i personatges, i el que ens espera, somnis i realitats, en cas de fer reeixir l’anhel d’independència. És hora d’obrir els ulls amb la il·lusió que hem tingut fins ara i amb la fermesa i coherència que ben sovint ens han volgut manllevar.