A

hores d’ara, pot ben ser que tot s’hagi dit i llegit. Que haguem analitzat en els diversos mitjans i els espais de generació d’opinió, de forma àmplia, i des de diverses perspectives, què suposa l’aplicació de l’article 155 CE per part de l’Estat, com actua el poder judicial, la Fiscalia General i quin és el paper que juguen els poders econòmics i determinats partits autoanomenats d’esquerres. El que em genera més dubtes és si hem fet suficient atenció al significat que té l’ascens de la violència de grups vinculats a l’extrema dreta, l’ampliació dels marges de la seva impunitat i, sobretot, a l’impacte que té i pot tenir en les llibertats de totes.

Potser un dels valors fundacionals de la República més àmpliament compartit és la voluntat que aquesta sigui exquisidament respectuosa amb la pluralitat i amb la diversitat. La República no es forja sobre cap identitat excloent ni sobre un nacionalisme d’imposició. Ben al contrari, la República, que neix de baix, és empelt de mestissatge. Es construeix amb cultures, llengües i orígens diversos. I probablement per això, els centenars de milers de persones que en els darrers anys s’han manifestat de forma reiterada pels carrers d’arreu del país no han volgut imposar cap bandera, ni cap himne. Ni han fet gala d’insults ni de venjança sobre ningú.

 

El que em genera més dubtes és si hem fet suficient atenció al significat que té l’ascens de la violència de grups vinculats a l’extrema dreta

Es tracta de tota una altra cosa. I potser per això, el contrast en el mirall que posen les manifestacions secundades per grups d’extrema dreta es fa tan gran. En poc més de dos mesos de concentracions i manifestacions de blocs en defensa de la unitat d’Espanya, es compten més de 100 agressions. Dues joves ferides amb arma blanca enmig del Passeig de Gràcia, agressió a les portes d’un bar, agressió a treballadores de l’hostaleria per pensar que parlaven català en lloc d’italià, agressions a dos militants antifeixistes a la zona alta de la ciutat de Barcelona, intents d’agressió als membres de la mesa del Parlament arribats en tren fins a Madrid, agressió amb resultat d’ingrés hospitalari a un noi de Mataró per portar una samarreta determinada… i crits demanant presó, pena de mort o cambra de gas. És feixisme.

I això és el que, vergonyosament, passa en aquest país des de fa uns mesos, amb el silenci eixordador de mitjans i de partits, com el PSC, que són contundents en la crítica a determinades opcions polítiques però que, lamentablement, opten per no abordar la violència i les pràctiques amenaçadores, intimidatòries i humiliants d’aquests grups.

La connivència amb la violència, la impunitat policial i judicial de què gaudeixen i l’amenaça que suposen, estan constatades. El País Valencià n’ha estat un laboratori els darrers trenta anys. D’elles n’hem après com en perill poden estar les llibertats de totes si el feixisme avança. El sistema de drets i llibertats que ha d’operar en l’espai públic està en risc. Les seves convocatòries imposen, i l’instint de protecció fa que la resposta, lluny de plantar-hi el cos, sigui la de fugir. Perdem els drets, i perdem la llibertat.