És passar per davant del despatx de la consellera i veure’l tan buit de la seva persona com ple de la seva dignitat. És remirar les imatges del 20-S amb els Jordis esgargamellant-se per donar per acabada la concentració i sentir com la ràbia i la tristesa es debaten dins teu fins quedar eclipsades per la determinació de no parar fins alliberar-los. A tots i cadascun d’ells i elles: a la Dolors, al Raül, a l’Oriol, al Carles, al Josep, a la Meritxell, al Joaquim i als –no dos sinó tres– Jordis.

És trobar-te escrivint-los cartes i sentir novament el cop de puny a l’estómac quan veus que la foto del Cuixart que acompanya la seva adreça de Soto del Real en una d’aquestes postals per contactar-los és d’aquella sessió de fotos que vau fer quan era un flamant president d’Òmnium, en definitiva substitució de l’enyorada Muriel. I tornar-se a preguntar –per enèsima vegada en aquests gairebé dos anys sense ella– què en diria la Muriel, de tot això. I és, també, tirar –no gaire– enrere en el carret del mòbil i topar amb les fotos de la consellera Bassa en la darrera territorial que vau fer plegades, a Tarragona, i veure-la tan estupenda com te la vols retrobar d’aquí com menys dies millor.

 

És passar per davant del despatx de la consellera i veure’l tan buit de la seva persona com ple de la seva dignitat. És remirar les imatges del 20-S amb els Jordis esgargamellant-se per donar per acabada la concentració

És aprendre a marxes forçades a gestionar les emocions, tant les més belles com les que més et maseguen, i sentir que el plaer de veure com el teu entorn es mobilitza i s’autoorganitza passa per sobre la decepció envers qui amb el seu silenci es fa còmplice de la barbàrie. Podem escriure cartes, reomplir caixes de solidaritat, tallar carreteres, preservar les institucions –des de dins i des de fora–, enderrocar murs, travessar tanques i burlar reixes. Podem mobilitzar-nos les vegades que calgui, parlar amb gent d’aquí i d’allà per internacionalitzar, encara més, la nostra batalla i sentir la complicitat dels que, com nosaltres, només volen un país i un món més just i més lliure. Tan senzill i tan complicat alhora.

És batallar per no normalitzar una situació que no en té res, de normal. És pessigar-se per tornar a tocar de peus a terra quan creus que tenir gairebé mig Govern a l’exili és el menor dels mals o quan no sents una necessitat irrefrenable de tornar de nit a la plaça Sant Jaume de Barcelona com vam fer el 16 d’octubre quan decreten presó (eh, amb fiança!) a la presidenta Forcadell. És permetre’s sentir-se com ens surti en cada moment: abraçar-nos si plorem i no sentir-nos culpables si riem. Perquè el camí serà llarg i les cures i les autocures són imprescindibles.

És no abandonar l’esperit crític i com a periodista –però sobretot com a ciutadana– voler saber què va passar exactament el dijous d’abans de la República i conèixer fins a quin punt estàvem o no estàvem preparats per estimbar la furgoneta. I és, finalment, no cansar-se de cridar una vegada i una altra que en tot el Procés hi ha hagut massa homes a primera línia i que la República que des d’ara estem construint serà, com a mínim, transparent i feminista.

És saber que entre la tristesa i la presó hi haurà sempre i arreu la determinació i la dignitat.