La història d’aquest país és, potser, en cert sentit, la història de moltes derrotes infringides. Totes elles sempre des de la força i la brutalitat per part d’aquells que ens voldrien veure fracassar i desaparèixer com a poble. Però nosaltres, col·lectivament, en cada derrota hi hem sabut trobar la nostra escletxa per a la nostra pròpia victòria, que fins avui no era altra que poder mantenir la nostra pervivència com a poble i mantenir vius els nostres anhels de llibertat. Per això cada derrota ha estat, per estúpida que pugui semblar l’afirmació, el mateix fracàs dels propis vencedors.

Ara bé, si tenim en compte que per a aquells que ens han precedit el preu de la llibertat era quasi sempre enviar una generació sota terra i les possibilitats i les oportunitats de reeixir eren gairebé nul·les, avui, i cal ser-ne conscients, malgrat la duresa dels moments que estem vivint, les cotitzacions s’han invertit. Tot i que diuen que la llibertat és escassa perquè és cara, el seu preu és el més baix que mai hem hagut de pagar i les possibilitats de reeixir no havien estat mai tantes.

Hi ha dues variables històriques que mai en situacions similars havíem tingut. La primera és que la violència que l’Estat ens pot aplicar per intentar esclafar-nos té els seus límits. Que encara no hem vist, per cert. I segona, que avui esclafar-nos, a diferència del que ha passat històricament, en un món globalitzat i interconnectat Espanya perjudica, molesta i emprenya a molts altres actors de l’escena internacional i del nostre entorn geopolític.

Però tampoc siguem ingenus, ja que això per si sol no és cap garantia d’èxit per assolir una “victòria perdurable”, que diria la historiadora Eva Serra. Com diu el meu amic Albert Sánchez Piñol, “tots els pobles es creuen que tenen la raó però els catalans són l’únic que creu que pel fet de tenir-la els altres li la donaran”.

 

Els costos per arribar al 27-O eren absolutament necessaris per fixar un punt d’“ancoratge” en l’imaginari polític de l’independentisme: la República

I, arribats fins aquí, l’independentisme, de la mà volguda o forçada del conjunt del sobiranisme en sentit ampli, haurà de prendre decisions importants de recomposició i adequació, no només en els seus lideratges sinó també tàcticament i estratègicament a curt i mitjà termini. I les opcions no són masses. O anem a forçar que la nostra prima de sang dispari la prima de risc a curt o entrem en un procés d’acumulació de forces i eixamplament polític i social amb un torcebraç de desgast a l’Estat per plantejar un segon embat a mitjà termini. Ja sigui per una unilateralitat implementada o per reeixir en un referèndum acordat.

Els costos que hem pagat i estem pagant per haver arribat fins aquí, el 27-O, al meu parer eren absolutament necessaris per fixar un punt d’“ancoratge” en l’imaginari polític de l’independentisme: la República. I per poder seguir la partida i evitar la més que probable guerra civil interna del que hagués estat percebut com una traïció o un fracàs propi de l’independentisme, si avui ens han infringit una derrota –repressiva que no pas política– però ens podem plantejar els dilemes estratègics que comentàvem és perquè no hem fracassat.