Dir “ja t’ho vaig dir” serveix de molt poc; més aviat de res. Els bascos som coneixedors de com l’Estat ha anat estirant el xiclet de la legalitat fins a límits insospitats; quan no ha creat legalitat ad hoc d’excepció per aconseguir drets bàsics com el d’associació política i sufragi universal.

Recordo que fa mesos em van preguntar si era capaç d’imaginar quina seria la resposta de l’Estat davant el procés; i recordo també que vaig dir “són capaços de tot; a Euskal Herria han arribat a empresonar persones per elaborar llistes electorals, i fins fa relativament poc els mitjans parlaven de candidats contaminats”.

Allò que a qualsevol altra part del món se solucionaria al voltant d’una taula de diàleg polític mitjançant cessions mútues, compromisos i acords, és tractat per l’Estat espanyol amb negació i brutalitat. En el transfons de l’actitud negacionista d’Espanya envers Catalunya o Euskal Herria hi ha alguna cosa prepolítica que impedeix que aquests conflictes s’abordin des de la perspectiva del lliure albir i el divorci civilitzat. Per a Madrid, les nacions de l’Estat som propietat indivisible de la Una, Grande y Libre, i això ja justifica el maltractament davant qualsevol intent d’emancipació; l’Estat espanyol és un subjecte polític únic i el simple reconeixement a bascos o catalans del dret a decidir posaria en qüestió la pròpia existència d’Espanya tal com la coneixem.

 

 

Persegueixen independentistes, foralistes… l’objectiu és assegurar Espanya per a les seves oligarquies per almenys 50 anys més

Contràriament a allò que alguns diuen, això no és culpa del PP –que també–; el PSOE actuaria exactament igual. És una posició d’estat la que impedeix a bascos i catalans que puguem decidir lliurement el nostre futur, i això fa que, sigui quin sigui el caràcter de la relació, com que no hi ha un consentiment, estigui viciada des de l’arrel.

És evident que el processament contra el Govern, la Mesa del Parlament i líders socials, juntament a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, tenen una sèrie de destinataris que van més enllà de Catalunya. Més d’un portaveu del PP ha amenaçat amb l’aplicació d’aquest article a la CAV o Navarra en un clar avís a navegants; estem davant una amenaça involutiva que anuncia com a eina la reforma constitucional. Davant les aspiracions sobiranistes els autonomistes deien que era millor no fer molt soroll “per a no despertar la bèstia”. Amb un estat que està disposat a tot contra qui el qüestiona fins i tot en termes democràtics, la disjuntiva ha deixat de ser “no fem soroll i així conservarem el que tenim” sinó més aviat “fem-nos amos del nostre destí o ens quedarem sense res”; perquè ens persegueixen a tots. Als independentistes, als foralistes… l’objectiu és assegurar Espanya per a les seves oligarquies per almenys 50 anys més, i des de l’1 d’octubre ja s’han encarregat de deixar constància que no miraran prim en despeses.

És temps de refer-se; de mirar-se, acordar i guanyar. El futur continua estant a les nostres mans.