De tant en tant el meu fill em pregunta, “mami, quin ha estat el dia més feliç de la teva vida?”. Aquestes preguntes binàries sempre –o gairebé sempre– m’han resultat molt difícils de respondre. Sí que recordo un dels dies en que he sentit més orgull personal de formar part d’un tot. Va ser el 18 de juny de 1990. Aquell dia signava el meu primer contracte amb Catalunya Ràdio. Era per treballar a la redacció de la delegació de Tarragona, on m’hi vaig passar dos anys i mig.

 

Els embats malintencionats dels darrers mesos cap aquests mitjans, lluny de destruir l’autoestima, ens han fet més forts

Estudiava Ciències de la Informació a la UAB, i poder entrar a formar part de la ràdio nacional va ser el màxim a què podia aspirar. Poder aprendre i treballar amb els millors, en el millor escenari. D’aleshores ençà, tot el que soc i el que sé professionalment ho dec als immensos companys que m’he trobat en aquesta empresa. Al seu compromís amb la veracitat, la pluralitat i el país. Amb la seva capacitat de mirar més enllà, de no viure en l’endogàmia, sinó en la construcció d’un univers propi i comú dins i fora de la pròpia empresa. De saber construir indústria en favor del país. Amb una activitat professional rigorosa, responsable, conscient de fer i ser per construir una societat de valors compartits que ens fessin créixer com a societat. I és així que durant més de 25 anys he format part d’aquest projecte immens que avui es diu CCMA. Que es diuen i es volen els mitjans de comunicació públics del país. Equiparables a qualsevol corporació pública potent, sense complexos i amb ambició. I això ho vol dir tot, perquè la vocació és i ha estat ser la televisió i la ràdio de tots, amb vocació de normalitzar una visió pròpia del món. Com ho són i ho fan tots els mitjans públics de qualsevol país amb democràcies modernes i consolidades al món. Sota el control d’organismes locals (i únics) i internacionals. Amb consells professionals que vetllen per la pluralitat i rigor de l’exercici de la professió. Amb les màximes aspiracions, perquè no pot ser de cap altra manera.

Els embats malintencionats dels darrers mesos, agreujats els darrers dies, cap aquests mitjans –eines imprescindibles en democràcia–, lluny de destruir l’autoestima ens han fet més forts. Més forts internament, perquè els qui en formem part, tan diversos com la pròpia societat, ens hem mostrat i demostrat que volem seguir sent un referent per als ciutadans d’aquest país. I externament, perquè s’han posat en més valor la percepció subjectiva però sobretot objectiva de la nostra qualitat, pluralitat i influència, tant a través d’informes d’ens independents com dels alts índex d’audiència enregistrats en aquest moment històric per al nostre país. I no defallirem a defensar-los. Perquè són públics. Perquè són de tots.