En aquesta història hi ha gent que fuig de violències extremes, hi ha traficants de persones i criminals sanguinaris, controls migratoris i autoritats corruptes, segrestos que són peatges i dones que saben que seran violades. Hi ha murs i fronteres, massacres terrorífiques i nens que moren a les platges. Però no hi ha banderes de benvinguts ni rebombori internacional. Aquesta és la història de refugiats invisibles. Immigrants de tercera que valen el rescat que puguin pagar a una xarxa criminal d’un país de segona per intentar arribar al país més poderós del món on es convertiran en mà d’obra barata. Són els vora 300 mil centreamericans que cada any intenten creuar Mèxic per arribar als EUA.

Volia celebrar els onze anys quan arribés als Estats Units amb el seu tiet Toño, però es va ofegar a les costes de Chiapas, al sud-oest de Mèxic, dos dies abans de complir-los. El dimecres 20 de juliol, abans que el sol sortís, deu persones es van fer a la mar. La maror era massa forta, però no hi ha ones ni murs prou alts perquè algú que fuig de la violència no intenti travessar-les.

Jennifer Ninet Gavarrete es va asseure a les cames de sa mare, Olga Marina López. No tenien por, elles coneixien la calma del Carib hondureny. Ara però, salparien per l’oceà Pacífic per esquivar la frontera que separa Guatemala i Mèxic i continuar el camí per terra allà on els controls migratoris mexicans comencen a difuminar-se.

Un centenar de quilòmetres després, la barcassa no va resistir les onades. Una primera ona enorme les va tombar i la segona va arrossegar Jennifer lluny del grup. La nena s’aferrava a la motxilla per flotar, mentre sa mare la veia desaparèixer a l’horitzó. El seu cos sense vida va aparèixer a la costa, a prop del de Carlos Daniel Aguilera, de set anys. Tots dos eren hondurenys i van naufragar amb un altre nen salvadoreny de qui no ha transcendit la identitat. Tres nens morts més en una costa, sense cap foto que doni la volta al món ni molt d’escàndol més enllà dels mitjans locals.

Cada any, creuen Mèxic entre 140.000 i 400.000 immigrants que van cap als Estats Units d’Amèrica (EUA). Per la condició irregular de la migració no hi ha xifres exactes i els números oscil·len segons la font governamental i les aproximacions que es facin. Però, només el 2015, Mèxic va deportar 150.000 centreamericans, el doble que els EUA.

 

Cada any, creuen Mèxic entre 140.00 i 400.000 immigrants que van cap als Estats Units d’Amèrica. Només el 2015, Mèxic va deportar 150.000 centreamericans, el doble que els EUA

La gran majoria dels immigrants que travessen Mèxic són hondurenys i salvadorenys. Ambdues nacions s’alternen cíclicament el terrible títol de ser els països més violents del món. L’informe “Càrrega Global de la Violència Armada 2015” de les Nacions Unides ubica Hondures i El Salvador amb unes taxes d’homicidi equiparables a les de Síria. Als barris de San Pedro Sula o San Salvador la violència de les bandes i del narcotràfic assassina tant com les bombes ho han fet a Alep o Mossul. Però la gent que fuig rarament aconsegueix l’estatus legal de refugiats. No viuen una guerra declarada ni als seus carrers hi ha ONG d’ajuda humanitària.

Mèxic és un país expulsor de població –als EUA viuen 12 milions de mexicans– però també és un país de trànsit per a tots els llatinoamericans que busquen atrapar el somni americà per terra. Els ianquis, socis comercials dels mexicans, han impulsat plans a Mèxic per restringir l’entrada d’immigrants de tota la regió. Al juliol del 2014, Mèxic va posar en marxa, amb el vistiplau dels EUA, el Pla Frontera Sud, que reforça els llindars amb Guatemala i Belize.

“Mèxic actua d’estat tap dels EUA com el Marroc ho fa amb l’Estat espanyol o Turquia amb Europa, però amb una tendència cada vegada més gore on el crim organitzat té concessionada la política de dissuasió migratòria de l’Estat mexicà”, resumeix Amarela Varela, investigadora mexicana especialitzada en migracions.

Durant anys, per evitar els controls migratoris, els centreamericans viatjaven als lloms del tren de càrrega que travessa el país de sud a nord, la famosa Bèstia, que apareix a llibres i pel·lícules amb centenars de joves a sobre, que si s’adormen corren el risc de caure i quedar mutilats.

Però la bestialitat de la màquina és un joc de nens comparat amb la violència criminal que pateixen. En la guerra que viu Mèxic des de fa una dècada, els immigrants són els més vulnerables. La Comissió Nacional de Drets Humans, institució governamental, calcula que cada any hi desapareixen uns 20.000 centreamericans, víctimes de la delinqüència organitzada, l’explotació laboral o la tracta. La Fiscalia ha reconegut la participació de policies en, almenys, la mort de 193 immigrants, entre ells, els 72 que foren assassinats d’un sol cop en un magatzem a Tamaulipas a l’agost de 2010 i que van omplir portades de mitjans internacionals.

Amb el Pla Frontera Sud la situació ha empitjorat. S’han enreixat trams de vies, perquè no puguin accedir al tren. El Pla també suposa més controls migratoris i més deportacions. Jennifer i Carlos Daniel, de 10 i 7 anys, van morir en voler evitar els freqüents controls que hi ha a Chiapas. Olga Marina López, la mare de Jennifer, ja havia intentat creuar uns mesos abans per terra i havia estat deportada. Per evitar els controls han de transitar pels camins més amagats on encara es fan més vulnerables a segrestos, extorsions i violacions. A les farmàcies d’Hondures, venen la “vacuna antiMèxic” per a les dones que volen immigrar. Així promocionen la injecció anticonceptiva que cancel·la l’ovulació durant tres mesos, perquè no quedin embarassades si les violen. Sis de cada deu dones que creuen Mèxic sensepapers denuncien violacions.

D’acord amb la Llei Migratòria, qualsevol indocumentat que sigui víctima d’un delicte a Mèxic pot sol·licitar un visat per raons humanitàries que li permeti romandre al país fins que se li faci justícia. Dels 114 immigrants “rescatats” –en els termes de la mateixa policia aquell 23 de juny– només Paola i Jorge, que tenien l’assessoria de Solalinde, ho van aconseguir. El govern mexicà va deportar immediatament tota la resta.

Paola s’ha convertit en una defensora del drets dels immigrants i ha arribat a fer-se escoltar pel Senat mexicà: “avui jo parlo per la dona que ha estat violada, que ha estat segrestada o que ha perdut un fill, fins i tot, no sé si han sentit fa poc la mare que té un fill mutilat pel tren. Quina necessitat tenia la criatura de perdre un membre del seu cos en aquell tren! Només per ser immigrants, per no tenir un paper que ens permeti viatjar tranquils en un autobús”, interpel·là els senadors encorbatats.

Mèxic s’ha convertit en “una gran ruta forense” per als sense papers, en paraules de Solalinde. “Als EUA els empresonen, els deporten, però aquí els segresten, violen les dones, les venen, fan el gran negoci amb els immigrants fins a matar-los”, etziba el frare sense aixecar mai el to de veu. Solalinde parla amb la parsimònia de qui ja ho ha vist tot.

La frontera dels EUA és ja una frontera vertical de quatre mil quilòmetres anomenada Mèxic. No calen més tanques ni murs com proposa el nou president dels EUA, Donald Trump. El seu govern, va dir Alejandro Solalinde en una visita a Barcelona al novembre, “no es més que un ensopec en la història” perquè “qualsevol poder és passatger i la immigració seguirà”.

Blindar la frontera només augmenta el negoci de la impunitat. L’administració de Barack Obama ha deportat tres milions d’indocumentats, el nombre més gran en la història d’un govern ianqui, i més del 40{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} no tenien antecedents penals. A més ha donat suport a les polítiques restrictives mexicanes. Mentre que l’any 2008 creuar Mèxic amb un traficant costava quatre mil dòlars, ara, després de vuit anys del govern d’Obama, hi ha més riscos mortals i costa deu mil dòlars. Uns diners que allà on passen reguen policies i d’altres funcionaris corruptes.

“L’ésser humà s’ha convertit en una mercaderia: no podem ser espectadors”, reclamava Solalinde a l’auditori de Casa Amèrica al novembre a Barcelona. Però ens fem els sords perquè no arriben a Europa. És igual si els maten per poder passar la cocaïna que consumim, si se’ls engoleix el mar, o els assassinen amb bales d’alt calibre, a cops de matxet o deshidratats al desert. Són els refugiats invisibles. ♦

_________________

shutterstock_112633658Cau la nit, Paola Quiñones i Jorge Moncada viatgen en un autobús de tercera –que no demanen identificació– per una carretera de Tamaulipas, al nord de Mèxic. Un reforç d’homes armats amb kalàixnikovs aturen el vehicle. A punta de pistola baixen Paola i Jorge i alguns migrants més. Els han segrestat Los Zetas, el càrtel més sanguinari del país. Els tanquen a una casa d’obra negra on ja hi ha altres immigrants. En total són 114 segrestats. Els demanen dos mil dòlars per deixar-los anar. Mentre uns truquen els familiars que ja tenen als EUA perquè els facin un gir, Paola Quiñones decideix trucar el Pare Alejandro Solalinde, un capellà que s’ha convertit en un dels principals defensors dels immigrants a Mèxic. Dotze dies després la policia els localitza.